NA de les frases més verdaderes que podem trobar en el nostre costumari popular és la de: “més sap el dimoni per vell que per dimoni” i és que d’una manera o altra el fet d’anar gastant els anys de les nostres vides ens va portant a adquirir uns coneixements de tot allò que ens envolta que ens ha de servir per poder modular els nostres comportaments, les nostres decisions i sobretot triar les persones que volem que ens acompanyin a partir d’un determinat moment del viatge.
És molt necessari que deixem de funcionar sota el criteri d’agradar als altres, del què diran de nosaltres aferrant-nos a un personatge social i públic que busca l’acceptació del grup. De joves pensem que els amics són indispensables per poder tirar endavant les nostres il·lusions i que sense ells no serem res i amb el temps, de tots aquests amics, només continuem mantenint els que han demostrat que valia la pena ser-ho, un o dos. Coneguts seran sempre però sinó ens necessiten deixaran de ser amics, només ens trucaran per demanar-nos quelcom que els amoïna, interès propi.
El pas del temps, les diferents situacions de les nostres vides ens aporten saviesa i sobretot profunditat en l’anàlisi del què hem de fer, del què estem disposats a tolerar i el que no. Hem d’apostar per ser persones més autèntiques, més senceres i més fidels a les coses en les que creiem i ens sentim orgullosos. Hem de passar comptes i eradicar de les nostres vides tots aquells saldos que pengen i que no ens aporten res de bo.
Tanquem carpetes de coses que ja no cal seguir fent, de gent que ja no cal saludar, de bones cares i somriures que fèiem per tarannà social, d’actes i moneries que promocionàvem perquè tocava. Doncs fins aquí. A partir d’ara les autopistes per les que hem de transitar les volem netes de rostolls innecessaris, ben polides d’obstacles que ens faci més lleuger el caminar per elles, sense càrregues ni motxilles que no ens toquen ni tenim ganes de suportar.
Foragitem de les nostres vides tot el que pensem que no ens aporta res. Trobades i converses amb gent buida que aguantàvem ben bé sense saber perquè, costums i hàbits que ja no ens provoquen el mateix que fa una colla d’anys, situacions que les fèiem perquè no s’enfadés aquell o aquell altre.
Siguem més nosaltres mateixos. Aturem-nos i reflexionem sobre què volem seguir potenciant en els nostres dies i què volem eliminar i quan tinguem la llista aclarida, comencem la sega. Desbrossem les nostres rutes de pasturatge, fem ampli el camí pel que haurem de passar i sobretot triem molt bé el ramat amb el que volem compartir aquesta experiència. No cal que mirem enrere, seguim amb la mirada fixa en el recorregut que anem marcant, en les noves decisions que anem prenent i amb pas ferm avancem vers l’autenticitat de ser com volem ser, de viure com volem viure sense cap altra límit.
Deixem-nos acompanyar sempre per una petita motxilla de responsabilitats, d’aquelles coses a les que no podem donar l’esquena, allò que el pes de la nostra història vital ens ha fet assumir, però més enllà de no oblidar-nos de ser persones educades, responsables i honestes no tinguem cap por a deixar llast, a aplanar la nostre manera de ser i de viure sense més.
Diu la dita: “el dimoni sempre ajuda els seus” i és ben cert que un dimoni vell i adobat per l’experiència del que ha viscut es converteix en amo i senyor de les seves decisions i con que “el dimoni se’n pensa moltes” estem salvats.
No aguantem més tonteries, siguem el nostre propi dimoni i passem comptes.
www.creixerjoancarles.com
