ES dels primers dies de la pandèmia hom ha escoltat reiteradament la frase de si després de la crisi serem millors. És possible dubtar-ne. Hi ha imatges, models o metàfores que ens poden ajudar a fer visibles formes de pensament i d’acció tant de ciutadans com de partits polítics que fan difícil pensar en aquesta millora de la societat. Algunes d’aquestes imatges són el bucle, el laberint i el pont. Alhora que arribà la COVID-19, aparegué també un altre virus originari d’una classe política i social incapaç d’entendre el moment excepcional en què ens trobem. Són partits polítics immersos en el fangar, que esquitxen la porqueria arreu. Són insolidaris ara i aquí, però exigeixen a Europa que en sigui. El cinisme els delata.
Els pensaments d’una part de la ciutadania i d’alguns dels líders de partits que els representen és ben cert que han pres la forma de bucles mentals, és a dir, seqüències molt llargues de pensaments profundament negatius, que es van retroalimentant d’emocions i passions. Aquests pensaments recurrents prenen el control de la ment, no pensa ella, sinó que és pensada, la qual cosa fa que no pugui veure-hi clar i condiciona, a més, el món dels afectes. Aquests bucles mentals tenen com a resultat comportaments lingüístics -frases curtes, sovint greus insults, repetides periòdicament i accions polítiques d’obstrucció sistemàtica.
Emergeix a la superfície el fanatisme ideològic de ciutadans que són capaços d’afirmar que “l’estat d’alarma” és una dictadura bolivariana, que existeix un pla secret per instaurar una dictadura soviètica o que ja ens vigila el Gran Germà. Realitzen accions que són paradoxals: es manifesten per la llibertat els qui van contra la llibertat de premsa, els qui afirmen que si governen prohibiran certs periòdics, algunes TV i uns determinats partits polítics. Vociferen que aquest govern treballa per la fi del nostre model de societat, afirmen que l’Estat no ha de cuidar els pobres, sinó que és la iniciativa privada qui els ha d’ajudar: l’Església, persones, la caritat (no la justícia). Intenten que la política sigui com un laberint on s’instal·li un minotaure -meitat home/pensa, meitat bèstia/actua- amb la finalitat d’embrollar, de crear confusió de manera que la sortida sigui complicada o impossible. Pateixen enuig, no governen els seus, volen el poder. Qui són, però, els creadors d’aquest laberint? Fa uns anys, Christopher Lasch va escriure un llibre titulat “La rebel·lió de les elits i la seva traïció a la democràcia”. Parla que en temps de crisi persones benestants de l’elit reneguen del bé comú i només s’interessen pels seus interessos, és a dir, trenquen el pacte social democràtic que ens uneix com a ciutadans.
Aquest fosc panorama mostra l’absència de ponts perquè s’esdevingui el pacte imprescindible per “al després”. Al llarg de la Història la metàfora “del pont, de construir ponts” ha estat una forma constant de connectar persones, països, cultures, etc. La imatge del pont és la millor metàfora de la política: el pont comunica, uneix, redueix les distàncies físiques i de la desigualtat, trenca discriminacions, solda solidaritats. Deia Julio Cortázar a “El libro de Manuel” que un pont no és veritablement un pont mentre els homes no el creuin. Un pont és un home creuant un pont. És una meravellosa imatge. Però el pont pot separar, dividir, discriminar, bloquejar. Centenars d’ells serveixen avui de fronteres. Com va afirmar Newton “els homes construïm massa murs i insuficients ponts”. El pont hauria de ser -malauradament no l’és- el model d’una política democràtica participativa on prevalgui l’esforç de la raó per solucionar els problemes per damunt dels bucles mentals infectats pel virus passional d’ideologies que creen murs d’odi i d’intolerància. Diu un proverbi anglès: “Qui vulgui ser líder ha de ser pont”.
