A vida política espanyola, catalana i terrassenca s’ha anat degradant molt. Ahir el ple municipal va ser trist. Algunes intervencions eren d’una vergonya aliena sagnant. Es traspassen els límits i no s’acota el populisme amb determinació. Sempre que algú s’erigeix en representant autèntic del poble (els altres són sempre traïdors potencials) acaba creant dinàmiques molt perilloses. Això era la nova política? El ple municipal d’ahir no els donarà realment per reflexionar una mica? El pitjor sempre és l’excepció moral. Quan ho fa algú del propi partit és diferent. Però no s’adonen que tenen les hemeroteques plenes de victimisme. Què pretenen construir donant cobertura a aquest tipus de comportaments de denigrar l’adversari sense aturador? Es construeix des del respecte i una certa empatia.
Falta arrelar la cultura del respecte. On no càpiguen excepcions morals. De respecte entre els polítics. Ningú els demana que siguin amics però que es respectin. Que els espectacles que degraden la política es condemnin vinguin d’on vinguin. La democràcia necessita límits i respecte. El que va fer la diputada Cayetana Álvarez de Toledo acusant Pablo Iglesias de ser fill de terrorista és portar les coses cap a l’enfrontament descarnat. Que ningú dels seus tingui la sensatesa de dir que aquest és un pèssim camí és la prova que el respecte ha estat substituït per la submissió gregària. Que quan es necessiten grans acords el que presideixi la política espanyola sigui la crispació és un pèssim indicador d’on estem.
Però cal fer també extensiva la cultura del respecte en relació amb els ciutadans. Les explicacions d’alguns dirigents del PSOE després de l’acord amb Bildu sobre la reforma laboral ratllaven l’esperpent. Tan difícil és demanar perdó quan un s’equivoca. Tan necessari és embolicar el demanar perdó amb una narrativa despectiva cap a aquells a qui es demana suposadament perdó. És com si no sabessin disculpar-se sense augmentar l’ofensa. No és tan difícil només cal una mica d’humilitat. Patxi López ho va fer malament aquesta setmana a la comissió que presideix al Congrés de Diputats i es va disculpar. Demanar perdó bé suma. Demanar perdó de manera que fas les ferides més grans és propi de gent autocomplaent amb els seus excessos.
Les explicacions d’alguns dirigents de la Generalitat sobre la sortida de Nissan també han estat per a nota. No es pot explicar que Nissan marxa perquè les coses no s’han fet bé i quina és la situació real del sector de l’automòbil. Escoltar dirigents polítics negant l’evidència és simplement projectar una mediocritat que falta el respecte als ciutadans. Qui està al davant de les institucions és qui ha d’impulsar la cultura del respecte i no tolerar excepcions morals ni prendre els ciutadans per incapaços de pensar pel seu compte.
n TELETREBALL Excepte els que la pandèmia els ha tocat de ple, la sensació és que hem viscut anestesiats. Els ERTO (absolutament imprescindibles) i els crèdits a aquelles que han arribat a temps han deixat un panorama que no deixa veure l’enorme impacte que la crisi tindrà en l’economia i en la societat. Aturar les empreses era necessari, ningú ho discuteix, però descobrirem que és també caríssim. Anirem sortint de l’anestèsia. El tancament de Nissan a Barcelona ha estat un primer mal despertador d’aquesta anestèsia.
A alguns, els costarà sortir del desconfinament i deixar la seva lògica del teletreball. Però no ens equivoquem el que necessitem no és un teletreball permanent. El que necessitem és tornar amb flexibilitat i personalitzant solucions, que és el que cal fer davant de la complexitat. El teletreball no és una solució perfecta, ni ha de ser una anomalia. Necessitem cultures del treball flexibles que trobin l’òptim per al creixement de les corporacions i per al creixement de les persones. Necessitem que la gent que ha donat una resposta excel·lent en aquesta pandèmia torni a una lògica de treball més flexible i amb fort vincle de confiança. El que cal a les nostres organitzacions és flexibilitat i no nous talibans del teletreball. Fa molts anys que teletreballo, no tinc altra opció. En condicions normals viatjo constantment. El teletreball té moltes virtuts i té inconvenients. La solució és la flexibilitat. Les empreses que han dit a la seva gent que torni a treballar presencialment al gener s’equivoquen, generen un greuge respecte dels que han de treballar a la força i creen noves patologies organitzacionals. La mateixa determinació que vàrem tenir per confinar-nos l’hem de tenir per desconfinar-nos amb flexibilitat.
PARC NATURAL Aquest cap de setmana ja podrem anar caminar a Sant Llorenç i la Serra de l’Obac. La natura ha descansat de nosaltres i segur que li ha anat bé. Hi tornem molt enyorats. Però hi hauríem de tornar amb respecte. Aquestes setmanes anteriors era una mica abusiu el que passava pels entorns de les masies de Ca n’Amat i del Guitard. Hi havia moltes bicicletes de muntanya i no tots els ciclistes mostraven empatia suficient pels que anaven a peu ni per la natura. Estem en una època de respectar distàncies amb sentit comú. Els camins una mica amples no són autopistes, i els caminets es fan malbé quan hi passen centenars de bicicletes com és el cas. Tampoc cal cridar com si la muntanya fos una discoteca. Un cop més, hauríem de practicar la cultura del respecte, en aquest cas a la natura. Bona caminada.
