N el moment d’escriure aquest article han passat gairebé vuit setmanes d’ençà que la Covid-19 ens va tancar a casa, unes setmanes que se’ns han fet eternes. Era imprescindible no propagar la pandèmia. Els aparelladors vam ser dels primers en demanar-ho, i vam fer pedagogia per explicar que la complexitat de les obres de construcció no permet complir les mesures prescrites pel Ministeri de Sanitat. Una obra no és un laboratori ni una cadena de muntatge d’una fàbrica moderna, on es pot organitzar tot de forma endreçada. I nosaltres, els aparelladors, no només dirigim obres: dirigim -sobretot- persones, i no podíem garantir la seva seguretat. Per això vam adreçar-nos a les autoritats per demanar que aturessin les obres en curs.
El temps ens ha anat donant la raó. Dilluns 14 d’abril, el sector va tornar a l’activitat però tan sols ho van fer les obres noves, les separades de la ciutadania, mentre que les de rehabilitació o de reparació -més difícils d’independitzar- continuen aturades. Un subsector tan important com el de la rehabilitació segueix totalment inactiu. La reactivació ha estat -en el fons- gairebé testimonial.
Ara és el moment de mirar cap el futur, cap a un horitzó no gaire llunyà en què tornarem a construir. Caldrà fer un esforç important per donar suport a un sector que representa una bona part de l’economia catalana i de l’ocupació del nostre país.
Sense empreses constructores no hi haurà edificació. I sense edificació no es produirà la recuperació econòmica que necessitarem sense demora. Totes les ajudes decretades han estat pensades per a les grans empreses, però per garantir la supervivència del nostre teixit empresarial cal pensar -sobretot- en les petites i en les mitjanes.
Calen mesures urgents que els permetin refer-se de les pèrdues generades per aquestes setmanes de paràlisi, de la mateixa manera que s’oblida que el gruix del sector està format per professionals liberals, autònoms i petits despatxos d’enginyeria que estan subsistint sense cap mena d’ajut i que es veuen obligats a fer front a les despeses, les nòmines, els crèdits…, sense cap mena d’ingrés. I a més, han de fer front a les seves obligacions fiscals, que encara que l’administració les permeti endarrerir, s’hauran d’acabar pagant. No s’afronta el problema, tan sols s’ajorna el dia de mirar-lo a la cara.
No podem deixar que la crisi econòmica que la Covid-19 ha provocat creixi per pura inacció: les empreses i els professionals no ho resistirien. És per això que demanem a les administracions que comencin a dialogar -ja mateix- amb les entitats representatives del sector, per adoptar les mesures econòmiques necessàries per superar les pèrdues generades per l’aturada de l’activitat.
Unes mesures que han de fer possible la subsistència de les empreses i el manteniment dels llocs de treball, en especial els petits emprenedors, els despatxos professionals i els autònoms, sense deixar ningú enrere. Cal començar a mirar el futur immediat. Cal fer front els problemes amb realisme, sí, i també amb optimisme. Tornarem a construir.
* L’autor és president del Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Barcelona
