A vida ,entesa com un flux continu d’episodis encadenats un darrera de l’altre, et va posant en cadascun d’aquests diversos moments grups de gent que per motius també molt diferents es van relacionant en els nostres afers personals. Gent de tota mena i de tota condició social, econòmica i cultural. Gent alta i prima i gent més baixeta i engruixida. Gent simpàtica, grollera, avariciosa, envejosa, afable, solidària, treballadora, compromesa, irresponsable i així tot un reguitzell de característiques que acaben per configurar l’espectre de la gent que va interactuant en les nostres vides.
Tots tenim al nostre voltant una pila de subjectes que amb més o menys estima i relació ens van acompanyant en la aventura del viure. Aquesta gent, repeteixo gent, no tenen res a veure amb el grup de persones que en les nostres vides seran definitives, importants, valorades i estimades, són les persones en majúscules.
N’hi ha moltes de les primeres que pensen que elles són els centre d’atenció del gir sagital de la terra. Pensen que els diners o la seva posició social de prestigi les fa diferents, per sobre de tots i només es preocupen dels seus interessos particulars. Els seus negocis, moltes vegades regalats, els seus bens, la seva protecció, només els interessa allò que en el seu cercle immediat els pot modificar una vida sovint rutinària i sense cap frenesí, envoltats d’amics que les acompanyen superficialment. També en aquest grup es troba aquella gent que mai han sabut fer res sols, sempre al costat d’algú que les ha ajudat a pujar, mantenir-se i avançar, són la crossa perfecta però això, són una crossa i també vull reflexionar sobre les que fan veure que si que se la juguen però no ho fan, que sembla que hi són però no els trobes, que ens somriuen però amb esforç, molt esforç; aquestes són les anomenades de plàstic.
Les persones en majúscules potser no fan tant el babau a l’hora de convidar-nos a participar de les seves vides, la protegeixen més, i sembla que no estiguin tan a prop de nosaltres com ens agradaria, però quan arriben els moments de ser-hi sempre les trobes, no fallen mai, donen escalf sincer, desinteressat. Les persones en majúscules des de la seva opacitat habitual, apareixen amb llum pròpia quan se les necessita, no cal demanar res, elles venen s’ofereixen i se n’ocupen. Les persones en majúscules no esperen que els seus actes siguin valorats, ni recompensats, no volen el protagonisme que les seves accions mereixerien, senzillament ho fan, sense més.
Encara ens podem trobar un tercer paquet de criatures que no són persones ni en majúscules ni en minúscules, les que el seu egocentrisme les fa abominablement repugnants, les que més enllà de la seva escassetat de valors s’han atrevit a donar-nos lliçons de comportament, estèrils d’ètica i sense cap dosi d’humanitat, capaços de vendre a la seva mare i anar-se’n amb la dona del seu millor amic.
A tots ells els hi dedicarem una llarga vida però deixant ben clar que la relació que volem amb elles és la llunyania, la distància màxima per no haver de suportar la seva insensibilitat i petulància, la seva immaduresa. Aquestes ànimes mereixen el nostre respecte, no fos cas que ara ens poséssim al seu nivell, però les hem de tenir sempre ubicades en la posició contrària a la que nosaltres ens trobem, acceptant que han de ser-hi, si més no per poder valorar encara més les persones en majúscules.
Sempre m’ha agradat molt una frase que diu: “La gent que coneixes a la teva vida son com fulles que enriqueixen l’arbre … moltes marxaran amb el vent i d’altres no es desprendran mai”, doncs això. Bon vent i barca nova a tota la gent que no mereixen la nostra aproximació, cuidem només les persones que s’ho mereixen, només les persones en majúscules.
* L’autor és Coach Advance Life www.creixerjoancarles.com
