N contra del que pot fer creure el sentit comú, és més fàcil prohibir que alliberar. És més còmode obeir que prendre decisions responsables. I haurà estat més senzill confinar que no organitzar la desescalada. Prohibir sol comportar una acció clara: “no passeu”, “no fumeu”, “no sortiu”. En canvi l’alliberament, per la seva mateixa naturalesa, no porta manual d’instruccions. Obeir es pot fer de gust, rondinant o fins i tot mirant d’escaquejar-se de la norma. Però quan les decisions les has de prendre tu mateix ja no tens la possibilitat de responsabilitzar-ne ningú més, ni d’escapar-te’n, i has donar la cara si comets errors. El confinament, i més en un estat d’alarma i un clima de por, era fàcil d’ordenar i fer complir. La desescalada, en canvi, ja està produint tota mena de protestes: la dels que se senten perjudicats per comparació amb els veïns, o les dels que ja calculen com treure’n profit.
El cert és que dos mesos d’alarma per garantir la màxima seguretat ens han fet oblidar que sense risc no hi ha vida. Riscos, és clar, que de tan interioritzats ja ni en tenim una consciència i així evitem quedar paralitzats. Hi ha risc quan agafem el cotxe. Que potser ja no tenim present la pàgina del Diari amb la crònica diària d’accidents? Hi ha risc quan pugem a la Mola. Hem de recordar les intervencions setmanals dels guardes del parc i dels Bombers? Hi ha risc quan portem la canalla a l’escola. Cal fer memòria de quan ens diuen, cada any, que mitja classe és a casa per una passa de mal de panxa? Però les possibilitats d’accident de cotxe, de trencar-te una cama o d’encomanar-te una gastroenteritis les tenim interioritzades, formen part de la “normalitat” quotidiana.
Una normalitat que resolem amb un “és estrany que no n’hi hagi més”, o amb un “ja et vaig dir que vigilessis” o, encara, “és la passa de cada any”. Però ara, amb tanta insistència per la seguretat, ens costarà interioritzar aquest nou risc del coronavirus. Una nova malaltia que, com qualsevol grip o gastroenteritis, serà atesa al CAP i, en cas de complicacions, ho serà per experts competents i equipaments excepcionals als nostres hospitals locals.
Fins aquí, tot inevitable. Ara bé, el que ja és més de doldre és que, com també és esperable, aquest setembre els jutjats quedin col·lapsats per demandes judicials d’indemnitzacions quantioses. Hi haurà les denúncies individuals dels qui consideraran que no han estat prou ben tractats enmig d’unes circumstàncies excepcionals, imprevisibles i d’evolució absolutament desconeguda. I hi haurà els professionals del descontentament que veuran una oportunitat d’or per treure rendiment de la catàstrofe. No voldria ser a la pell de la direcció d’una escola si una criatura s’encomana el virus. No voldria ser el responsable d’una instal·lació esportiva o d’un gimnàs si s’hi produeix algun cas, especialment si l’equipament és públic. Que no li passi res a un petit empresari de la restauració si un empleat agafa la Covid-19.
Els mateixos que van protestar per si el confinament es feia massa tard, els mateixos que després han rondinat perquè es feia massa llarg, no en tinc cap dubte, seran els primers a queixar-se per com reprenem la normalitat. Veurem decisions polítiques exageradament prudents pel perill d’acabar als tribunals, veurem oportunismes moralment miserables… i podrem tornar a llegir el clàssic d’Erich Fromm, “La por a la llibertat”.
