LGÚ va dir que, ara més que mai, mirem sempre amunt i no pas al terra quan passegem per la ciutat. En els nuclis històrics de les ciutats és del tot obligat si et vols assabentar del seu passat. A Palma de Mallorca és imprescindible. Ara contemplem de forma engrescadora i sistemàtica tot el que ens envolta. Disposem de molt temps, àdhuc silenci, i hem replantejat, sí o sí, l’escala de les nostres prioritats i interessos. Ara més que mai redescobrim balcons, elements arquitectònics i finestres que no teníem enregistrats en el nostre imaginari. Sovinteja l’expressió : “No m’hi havia fixat mai”.
Observo que la gent que passeja pel barri es fa un tip d’assenyalar indrets i façanes que mai han format part del catàleg artístic però que ofereixen alguna singularitat que es fa molt més notòria. La segona expressió podria ser: “Aquí abans hi havia…”. Tots plegats participem en un singular exercici de reconstrucció imaginativa. De fet mai havíem tingut tants inesperats i amables visitants. De cop i volta la gent s’ha fet més observadora i es considera part activa d’infinits/improvisats itineraris que la ciutat ofereix en aquesta situació de perllongada excepcionalitat. Això sí: passegeu però sempre protegits! En poques setmanes els diferents barris de la ciutat -de totes les ciutats- han comptat amb nombrosos i inesperats visitants que cerquen, amb un cert neguit aventurer, noves troballes dins un munt de carrers pels quals potser no havien transitat gaire o gens.
La gent forana descobreix el meu barri i alhora també m’he convertit en un decidit expedicionari per diferents indrets de la meva estimada Terrassa. La ciutadania es bescanvia els espais i els territoris. Tinc la impressió que, bona part del personal, ens sentim quelcom desconcertats per tot allò que desconeixíem i que no havia estat l’objectiu de caminades i expedicions urbanes. Quina vergonya! Els barris de la ciutat esdevenen un llibre obert i de necessària consulta en moments com els que estem vivint. Només uns quants estudiosos i bons coneixedors de la ciutat – Rafel Comes, Rafel Aróztegui, Joaquim Verdaguer…- disposen d’aquesta saviesa urbana construïda amb molta paciència i persistent humilitat al llarg de molts anys.
Amb poques setmanes ens convertim en consumats peripatètics que ens aturem a cada instant per assenyalar o retratar aquell element o façana que ens criden l’atenció. No hi ha dubte que mirant al terra o atrapat per les presses no ens adonàvem de gaire cosa. Celebro que amics i coneguts passin pels carrers de Ca n’Aurell i no em puc resistir d’explicar-los-hi el poc o molt que sé d’un edifici -la Nova Paloma – o de l’impressionant espai que ocupava la “piscina” de la família Vilar.
Quan estem davant del pavelló Sferic potser caldrien unes quantes sessions. M’agrada compartir d’allò més el meu preuat tresor. De cop i volta el barri es revaloritza i si cotitzés a la borsa potser oferiria uns bons dividends. Sembla que allò que és local i proper s’està imposant en el capítol de les prioritats col·lectives. També sap greu que tot un munt de botigues i establiments ja no estiguin en actiu per compartir aquesta peculiar/inesperada revifalla. És una oportunitat del tot inesperada i que no hauríem de deixar escapar.
