UAN venim al món entrem en aquesta singladura que es la vida amb la garantia que, ens agradi més o ens agradi menys, tenim data de caducitat. La veritat és que no fa pas gaires dies en una extraordinària conversa amb la meva mare de 83 anys em deia que ella sempre ho ha sabut això de que ha de marxar però no es pensava que arribaria tan ràpid i aquesta mateixa rapidesa l’entristeix. La vida és un sospir no es tant una frase com una realitat i el cicle allargassat del nostre periple queda esmicolat als avatars del destí, de la sincronia espai temps i fins i tot de les ganes de viure de cadascú de nosaltres.
Tots tenim clar que el fil de la vida és prim, tot i que molts s’entesten en actuar com si fos molt gruixut i robust, infinit, però no és així, l’interval entre estar viu i estar mort és d’un segon, d’un sospir, d’un instant.
Ara, en la situació actual, hem de viure de manera fraccionada. Uns ho poden fer anant a les botigues, amb la distància social reglamentària, uns altres encara han de jeure confinats a casa. Uns poden anar a resar al seu Déu, acompanyats per un terç dels feligresos, els altres han de quedar-se tancats veient sèries de televisió. Estem dividits entre els que es troben en el primer dels fascicles de la col·lecció i els que encara s’estan pensant si compren l’enciclopèdia. Només ens faltava això, adquirir fraccionadament la manera de viure, amb les llibertats retallades i darrera les llibertats, els anhels, els projectes i totes les nostres il·lusions. Però no seria un bon “coach” si em quedes aturat en aquest discurs de resignació.
És ara quan hem de mostrar la nostra vàlua com a persones, ara hem de posar-nos el banyador i surfejar les onades que ens envolten sense por, decididament i encarant els esdeveniments des de l’acceptació i l’actitud resilient, disposats a donar el millor de nosaltres mateixos.
Ara ens toca viure de manera trossejada, parcialment, fent algunes coses i altres no, doncs ho farem. Serem capaços de adaptar-nos al que la situació exigeix, sense lamentacions, una mica adolorits del cor però amb un somriure d’harmonia. Anirem consumint els fascicles que ens vagin arribant fins que un dia, mare, i de manera molt ràpida, massa potser, arribarem a l’últim de tots i alçarem la mirada i ens sentirem cofois d’haver pogut gaudir-los tots, sense tristesa, sense cap pena, plens de satisfacció per la vida gastada.