OT llegint al llarg d´aquests dies de confinament, és un plaer immens fer troballes com aquesta d´en Miquel Martí i Pol: “darrera la finestra que m´incita / puc passar hores i més hores / només mirant i, de vegades, penso / que potser aquesta quietud / és l´espai més propici per trobar / tot allò que semblava perdut per sempre”. No hauria trobat res més ajustat a la realitat actual encara que m´ho hagués proposat.
Encara és d´hora per a saber la”fase” cronològica real on som. Quants dies seguirem “empresonats”? No paro de reiterar, però, que em produeix un fort desencís entreveure un major grau d´entabanament mental en bona part de la població. TV a tota hora i anar-hi anant!
Sortosament aquest episodi tan depriment s´acabarà. Serà moment per tal que cadascú reflexioni i en tregui conclusions. No s´hi valdrà, llavors, a dir que la tasca només pertany a la classe dirigent. Tots els qui reemprenguin la vida sense aquest preàmbul no mereixen formar part de la història.
Ja no parlem d´una qüestió merament religiosa. Tothom té el dret a decidir la pròpia opció personal en matèria creient o agnòstica. On no es poden admetre mitges tintes i indefinicions, tanmateix, és en la vessant purament personal i íntima. Aquella filosofia de la deixadesa, de l´anar fent, del “qui dia passa any empeny” s´ha de foragitar de qualsevol esquema vital. La COVID19 ha d´esdevenir un toc d´alerta seriós per repassar deures. En aquest “examen”, no n´hi ha prou amb un aprovat pels pèls.
Se´ns avança que la mainada no tornarà a l´escola presencial fins el setembre. Raó de més per a que els adults ens autoimposem una crida al treball interior de manera seriosa i exigent.
La cloenda del mateix poema amb que encetava la columna ens dóna la clau de la caixa forta: “tot allò que creix dins meu / és part d´allò que cerco / I defora també hi ha la vida viscuda, / un altre espai semblant a aquest en què / la força del desig fa brogent el silenci”.
La meva opinió val ben poc. Per contra, el pes filosòfic del poeta de Roda ens ha d´impel·lir envers reptes de major compromís solidari. La societat del segle XXI no tolera matar les hores llastimosament.
