INGÚ sap quin serà l’abast temporal de la crisi. Sabem que ja no serà una crisi i recuperació en forma de “V”. Potser serà una “U” d’àmplia base. Alguns sectors ja temen que viuran un impacte en forma de “L”. Tot depèn de quan una vacuna porti a la normalització dels fluxos econòmics. O potser una medicina realment efectiva. Sigui com sigui caldrà conviure massa temps amb el virus com per pensar que l’impacte serà lleuger. Serà una crisi molt profunda amb un impacte social i empresarial enorme.
Davant d’això, les administracions han intentat reaccionar. Han posat una maquinària enorme de crèdits per a les empreses. Per al meu gust el formats dels crèdits és poc àgil. En aquests moments per a moltes empreses l’agilitat és la vida. No entendre això és no entendré res. A Suïssa, a Alemanya o a Dinamarca han confiat molt més en les empreses i han injectat uns diners imprescindibles per mantenir les empreses. Una empresa si no pedala, si no factura amb marge, cau. Els crèdits el que fan és mantenir-la en equilibri fins que l’empresa pugui tornar a pedalar, és a dir, a facturar. Reiniciar el cicle econòmic costarà molt. La globalitat generava moltes eficiències perquè s’articulava en base a un conjunt complex de sincronies. Ara aquestes sincronies s’han esberlat.
I com ens afectarà això a Terrassa? Igual o més que el 2008 amb la crisi de la construcció, les immobiliàries i els bancs ? Caldrà veure-ho. En aquesta crisi de la Covid-19 el sector més afectat és el turístic, que a part de l’ocupació directa en genera molta d’indirecta. A Terrassa no tenim sector turístic rellevant. Però moltes empreses i serveis es veuran repercutits indirectament per la crisi del turisme. A Terrassa l’impacte industrial serà desigual. Aquelles empreses vinculades al sector de l’automòbil se’n ressentiran molt. El tancament de Nissan és una notícia pèssima que diu molt poc a favor de ningú, començant per la pròpia empresa. L’impacte a Terrassa en el comerç i el sector de bars i restaurants serà molt gran. Les primeres estadístiques referides a Barcelona són de desastre, quasi un terç dels propietaris de molts establiments diuen que no podran reobrir.
L’Ajuntament ha de refer dràsticament el seu pressupost. Vindran mesos d’emergència. El temps de les frivolitats i les ocurrències, l’hauríem de deixar tots per a una millor ocasió. Pinten bastos. El que agrairíem a l’Ajuntament és no abusar dels consensos aparents. És a dir de firmar pactes i manifestos de tota mena sense cap efectivitat, perquè ningú dels que firma crea llocs de treball. Tothom firma content però ningú hi arrisca personalment res. Ja se n’han firmat massa i els han firmat partits de tots els colors. No cal continuar per aquest camí, no serveix de res. El més efectiu és fer menys plans, escoltar molt i fer coses pràctiques amb agilitat. No calen massa retòriques inflades. L’Ajuntament pot fer relativament poc en l’operativa de la recuperació, però pot fer molt en una estratègia de ciutat favorable a l’activitat empresarial. No és precisament d’on venim. No ha estat precisament el fort d’aquest Ajuntament la dinamització econòmica.
Ara estem anestesiats. Els ERTO no poden durar sempre. L’economia no hiverna mai. S’aturen els ingressos però no s’aturen les despeses. Un cop acabada l’anestèsia, pel simple fet que no hi ha diners, ni crèdit, per pagar ERTO molts mesos, tindrem un despertar molt dur. L’Ajuntament farà bé de reservar recursos per a la protecció social. Tots li agrairem que ho faci bé, eficientment i sense la retòrica populista que aquests dies veig en les xarxes socials.
L’Ajuntament ho té molt difícil per fer coses efectives per a la recuperació econòmica. El desenvolupament econòmic és una mena de política pública especial, és obliqua. El públic fa discursos i posa condicions, però sense el privat no hi ha impacte real. La recuperació econòmica requereix la inversió privada. El que sí que pot fer l’Ajuntament és posar-ho fàcil, no complicar les coses i, si pot ajudar a concretar alguna oportunitat que creï ocupació, millor. No és que no tinguem gent capaç a les administracions locals, és que és molt difícil. Terrassa necessita atreure indústries i projectes grans que tornin a actuar com a ancoratge i això no és fàcil. Si impulsen actuacions i no només pregunten pel seu perquè, pel què i pel com, sinó que es pregunten molt insistentment pel qui del món privat farà les coses, estarem més a prop de la solució. El moment serà complicat. Tan complicat que els que en tenen la responsabilitat haurien de crear dinàmiques que involucressin tothom. Ser generosos, no tenir la pell massa prima i fixar- se en els propers mesos més que en les rancúnies acumulades els darrers anys. Els reptes molt grans necessiten alçada de mires i l’ajut de tothom. I ara estem davant d’un repte majúscul. No és moment per a tonteries.
