STEM vivint una primavera plujosa, de manual. Al contrari del curs alterat de la nostra vida de cada dia, enguany la primavera sembla que vulgui aportar-hi el contrapès d’una normalitat serena i previsible. La pluja, aquesta primavera, ha volgut desmentir -per una vegada!- el Raimon que cantava que, en aquest país, la pluja no sabia ploure. Només ens hauria faltat una emergència meteorològica! La pluja, gràcies a Déu, fins ara, ha estat educada.
És aquesta pluja la que ha fet que la vegetació hagi crescut esponerosa mentre restàvem reclosos a casa. La pluja i, és clar, l’alentiment de la nostra vida de cada dia. Hem vist com la primavera arribava des de la finestra, mal que fos en el brotar d’algun arbre urbà. I, sobretot, hem vist aquesta arribada per l’herbei que hi ha als carrers quan hi hem començat a sortir. A les escletxes de les voreres. A les clivelles de l’asfalt, al voltant dels pneumàtics de vehicles immobilitzats de fa setmanes. Ofegant els rosers dels parterres, les flors dels quals miren inútilment de treure el nas entre la malesa.
Però nosaltres no estem massa per aquestes raons, i ens seguim situant al centre de tot. Hem tingut alguna informació, és cert, sobre la reducció de la contaminació i de soroll. I algun meteoròleg ha comptat els dies de pluja, entre els quals molts dilluns. Però, posem per cas, ha passat molt desapercebut que un organisme internacional, el Center for Research on Energy and Clean Air, un organisme científic independent, hagi calculat que, fins a finals d’abril, aquesta reducció de la contaminació ja hauria evitat 11.000 morts a Europa, 1.081 a l’Estat espanyol. Sis o més a Terrassa. Aquí, però, no he estat capaç de veure’n cap ressenya als mitjans que solc llegir, escoltar i veure. Són dades que s’ignoren, o que es donen amb precaució, bé sigui perquè no encaixen en un marc mental on només cap la desgràcia, bé sigui per evitar que una bona notícia no espatlli el clima oficial d’alarma.
Al contrari de la lliçó de serenitat que ens dona la pluja primaveral, els humans ens entestem a aprofitar la catàstrofe sanitària per donar-nos la raó en les nostres obsessions de sempre. Ni tota una pandèmia modera l’antipolítica d’uns o el partidisme sectari d’altres. Tampoc no sembla que faci més prudents els servidors públics a l’hora d’obrir la boca -no dic parlar, perquè parlar ja pressuposa la prudència-, com hem vist aquests dies a Terrassa. Ni modera la nostra tendència a moralitzar i a buscar culpables o constatar la suposada crisi de valors… és clar, en els altres.
Ja sé que la pluja i l’herbei, que la meteorologia i la vegetació, no tenen voluntat, no tenen consciència. I precisament per això són les que responen millor a les situacions noves, sense prejudicis que les ancori a les velles rutines. Si plou prou i bé, les plantes hi responen com cal. I, paradoxalment, som els humans als qui la consciència ens fa la mala passada de no saber llegir bé els canvis, els nous temps i les noves circumstàncies.
Per això, perquè es veu ben clarament que davant d’una patacada com la del coronavirus hi responem amb els prejudicis de sempre, em sento poc inclinat a pensar que res pugui canviar, ni per a bé ni per a mal. Ben al contrari de la naturalesa, que ens ha tornat a demostrar que se sap acomodar millor i més ràpidament que nosaltres a les noves circumstàncies. Que plou bé? Doncs la vegetació, sense resistències inútils, és ufana.
