ESPRÉS de l’aplaudiment de les vuit toca posar-se en marxa i escollir una ruta urbana que es trobi dins la normativa que estableix la fase 0 dins l’estat d’alarma a què estem subjectes en aquests moments. La primera sorpresa, ara menor o nul·la, és quan et trobes amb les terrasses d’algunes vivendes reconvertides en improvisades discoteques per animar el personal en aquests moments prou complicats.
La música arriba força lluny i en pots sentir de diferents estils i temes. Ens inclinem per anar carrer amunt car hem localitzat un indret/habitatge amb música revival i nostàlgiques cançons dels seixanta. Els records pesen molt en aquests moments. Cerquem el passat a mode de consol. Sembla que, fins i tot, en alguns terrats-disco, es poden demanar cançons concretes com es feia abans amb les peticions radiofòniques de l’enyorada Maria Matilde Almendros.
A les vuit, en punt, es trenca el silenci amb el merescut i diari reconeixement a tots els treballadors sanitaris que s’hi deixen la pell dia rere dia. Música, aplaudiments, milers d’imatges, enregistraments, invasió de senglars…, tot servirà per nodrir aquest fons documental que l’Arxiu Històric ens proposa/convida i que esdevindrà un interessant llegat per explicar a les futures generacions què va representar la pandèmia del Covid-19 sota el marc d’una estranya i inacabable quotidianitat. N’estiguem convençuts o no, tots som anònims partícips de la història que s’explicarà en un futur.
L’estem escrivint plegats, amb un protagonisme del tot polièdric i sense la gastada distinció de vencedors ni vençuts. La sortida diària es converteix en un seguit de troballes que reclamen la nostra atenció com mai havia succeït. Disposem de temps i la nostra mirada esdevé un extraordinari periscopi que es fixa absolutament en tot.
Observo que molta gent ha sortit a córrer i tinc la impressió que no són esportistes habituals. Els trobo molt primerencs o així m’ho sembla. En veig molts o potser abans no m’hi havia fixat. L’abillament i la forma de moure’s els delaten d’una hora lluny. Vull pensar que tenen controlades les condicions sanitàries per fer el corresponent quilometratge diari. Només faltaria algun ensurt coronari que agreugés, més si cap, la situació que estem patint.
Observo també que en aquestes hores de gran mobilització la gent no pren les mesures de protecció necessàries. Sense massa complicació ens dediquem a fer recompte dels que no porten mascareta ni tampoc respecten la distància de seguretat. El parc dels Catalans és un festival. Es l’únic tema de conversa quan aconseguim distingir uns amics a l’altre costat del carrer.
Si no ens ho agafem seriosament tindrem música vespertina per a molt de temps. Detecto que hi ha molt inconscient arreu de les nostres places i carrers. No sé si caldria que els altaveus que ens ofereixen les cançons del Dúo Dinámico fessin també recordança de les mesures que cal tenir en compte. Quan es va tallar la circulació per la Rambla els cartells de prohibició foren del tot explícits i amenaçadors. Una cosa mai vista. Ara podríem recuperar el discurs -tanques, rètols, marquesines, panells…- davant una causa que segueix oferint terribles conseqüències per a tota la població.
