EUS ací el títol d’un breu poema d’en Miquel Martí i Pol. El transcric literalment per situar l’enllaç, l’oportunitat i la relació que em suggereix en aquest confinament del virus de la COVID-19:
“Transcorren anys i moviments transcorren / mentre esperem que un gran ocell deturi / sobtadament el vol i ens protegeixi / de tota llei d vents desfavorables. / Transcorren anys i sentiments i angoixes / i envellim molt, sorruts, insolidaris / cadascú sol amb les seves foteses / cadascú viu, amb la vida per closca. / Transcorren anys i en la penombra creixen / totes les veus, tots els colors possibles / indicis clars de plenitud extrema. / Només algú, de tant en tant, allarga / la mà i els pren… i tot se n’il·lumina. / Aquest algú, sovint és un poeta.”
Fa dues/tres setmanes vaig rebre un mínim de deu correus per fer un intercanvi poètic telemàticament amb vint “companys de fatigues” del correu electrònic. Em va semblar molt interessant. Els vaig correspondre tots. Era prou senzill. La realitat em demostra, però, que la cadena es va destrempar per un munt d’indrets. Altrament, no he rebut el percentatge de respostes esperat.
Recuperar l’encís per la poesia atorga fermesa d’esperit i claredat mental per encarar el nou entorn vital d’ara. És en aquest sentit que em plau celebrar la total recuperació del bon amic Joan Tamayo. Com a ferm activista i defensor dels drets socials de les persones, fa uns quinze mesos que presentava una conferència, al Centre Cultural. Dessota el títol de “90 minuts per viure. Poesia i Drets Humans”, exposava llavors exemples concrets d’autors sobre aquesta preciosa modalitat literària. Tots ells han defensat la importància de les persones al seu esquema vital… En aquesta mateixa dinàmica, agraeixo la tramesa diària d’un poema per part del dermatòleg Xavier Sierra i Valentí. El titula “Poesia de confinament” i, des que es va endegar el procés d’aquesta mena “d’exercicis espirituals” obligats, em va de conya. Va parir un extens grup de WhatsApp que té la mateixa sort que jo. Aprofitant l’avinentesa dels dos exemples citats (Joan Tamayo i Xavier Sierra), insisteixo en la necessitat que té tothom de llegir, llegir i llegir. No essent així, esdevenim un ramat d’ovelles ben idiotitzat. A la trepa de polítics que tenim, els va de conya. Em pregunto si en tenim algun amb prou “pes específic”.
