El coronavirus ha generat una crisi sanitària sense precedents que estem patint i que no sabem encara com acabarà. Aquesta crisi té, com a conseqüència, diverses derivades, sent la social i econòmica les més preocupants en aquests moments (l’una no s’entén sense l’altre). També hi ha una aresta de gran rellevància de la qual no s’està parlant gaire o, almenys, no tant com la complexitat del que segurament mereix el que tenim a tocar. Parlem de l’educació, de com farem front a la tornada a les aules, de com adequarem el nostre sistema educatiu a una nova realitat que ho condiciona tot.
Diem que es parla poc i el que es parla només genera confusió. La ministra Celaá va dir que l’any que ve no hi haurà més de 15 alumnes per aula; el conseller Bargalló ha parlat aquesta mateixa setmana que es garantirà la tornada a classe dels nens entre 0 i 12 anys, ampliant aules en espais col·lectius com biblioteques, menjadors o sales de música; es parla de classes presencials en dies alterns, que a mitjans de juny tornaran a classe alumes seleccionats que necessiten un reforç per passar de curs. Però no es concreten ràtios, protocols sanitaris ni mesures de protecció per a nens i docents. No es parla de com s’adequaran els programes educatius, si és que s’ha de compaginar l’ensenyament presencial amb el virtual. Tampoc es diu res de com s’atendrà als alumnes si s’han de fragmentar tant les classes presencials, perquè de moment cap administració ha parlat d’augmentar les plantilles. I no només això, sinó que s’haurà de resoldre d’alguna manera l’esquerda tecnològica que genera tanta desigualtat entre l’alumnat.
En aquest sentit, no perdem de vista que els sindicats estan alertant també sobre qüestions laborals que s’han de tenir molt en compte. No només es tracta dels materials i equipaments de seguretat, sinó com es fa front als grups de risc, docents majors de 55 anys o amb malalties que no impedeixen el desenvolupament de la seva tasca, però que en situació de crisi sanitària els col·loca en una situació de risc.
En aquests moments, els mestres i professors estan realitzant un esforç extraordinari per mantenir l’activitat docent, però es tracta d’una situació d’emergència que difícilment es podrà normalitzar. Estan emprant un nombre d’hores molt per sobre dels seus horaris, estan posant a disposició els equips informàtics i subministraments personals i familiars, improvisant, a més, unes programacions i uns sistemes que fins ara no n’han tingut. Són moltes preguntes sense resposta tot i que sembla s’estan prenent decisions. Ens en sortirem.
