ENT camí enmig de la pandèmia i el confinament, setmana rere setmana, hem arribat al mes de maig, un mes dedicat a la Mare de Déu, i en el qual es celebra l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut a la ciutat de Sabadell. Ella és la dolça Mare de Jesús, i Mare nostra. Ella ens ensenya a escoltar i a creure en la Paraula de Déu, ens guia en el camí de la fe, ens educa per viure amb esperança; ens prepara per lliurar la nostra vida totalment a Déu i als germans, vivint units, tenint un sol cor i una sola ànima.
A vegades fa la impressió que en el nostre món hi ha com un oblit de Déu, però l’ésser humà segueix fent-se les preguntes de sempre sobre el sentit de la vida. Preguntes sobre el futur, sobre el més enllà, sobre la felicitat, etc. I és que, diguem-ho clarament, l’home no té totes les respostes tot i els grans avenços de la ciència i de la tècnica, com malauradament estem comprovant en aquests temps.
L’ésser humà necessita alguna cosa més, necessita descobrir el significat de les coses, necessita amor i esperança, un fonament sòlid per afrontar la vida, amb les seves crisis, amb les seves foscors, amb les seves contradiccions, amb les seves dificultats i problemes.
La fe proporciona una certesa diferent, però no menys sòlida que la que prové de la ciència. No és un simple assentiment intel·lectual a un conjunt de veritats. És un lliurament confiat a Déu, una adhesió a Algú que dona confiança. La fe és creure en aquest amor de Déu, capaç de transformar tota la realitat humana i d’oferir la possibilitat de la salvació. Tenir fe és trobar Déu, és confiar en Ell, abandonar-se a les mans, perquè és Ell qui sosté el món i la història, en definitiva, és l’únic fonament sobre el qual puc construir la meva existència.
La fe és un do de Déu. No és una conquesta personal, ni depèn únicament de la meva voluntat. Per donar la resposta de la fe cal la gràcia de Déu, que surt a l’encontre. El baptisme es troba en l’inici del nostre camí de fe i significa l’entrada a l’Església. La fe és do de Déu, però és també un acte lliure i humà. És un acte autènticament humà, ja que confiar en Déu i adherir-se a les veritats que Ell ha revelat no és contrari a la llibertat ni a la intel·ligència de l’ésser humà. És com sortir d’un mateix per confiar-se a l’acció de Déu.
Aprenguem de Maria, que viu en actitud d’escolta, atenta als signes de Déu i respon amb l’obediència de la fe. Ella és mare i model de tots els creients, perquè va confiar en la paraula de l’àngel i va respondre amb un sí generós al pla de Déu. El camí de la fe inclou també un component de foscor, ja que la relació que Déu estableix amb l’ésser humà no suprimeix la distància que hi ha entre el Creador i la criatura, i per això l’home no pot comprendre totalment el misteri de Déu; és per això que la persona creient pot passar per moments foscos o per situacions de dolor, com estem experimentant en aquestes setmanes, com succeeix en la vida de la Ma-re.
El camí de fe dels seus fills té moments de llum, però també situacions en què sembla com si Déu s’hagués amagat. A vegades dona la impressió que no respon a les oracions, que no posa remei als nostres mals, ni ens ajuda en les necessitats, ni ens consola en l’aflicció. A vegades el seu aparent silenci pesa massa en la nostra petita existència de creients. Fins i tot podem arribar a queixar-nos, com Job en l’Antic Testament, perquè no entenem el que està succeint. Que Maria ens ajudi per obrir sempre el cor a Déu, per acollir el do de la fe i revifar, per posar en Ell la nostra confiança. Sempre podem repetir amb ella: «El Senyor és el meu pastor, no em manca res. Encara que camini per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu: la vostra vara de pastor m’acompanya » (Sl 22.1.4).
