I no hagués sonat massa pedant, aquest article s’hauria pogut titular “Psicosociopatologia d’un desconfinament al parc de Vallparadís. Primeres notes”. I és que, malgrat totes les advertències sobre la necessitat de prendre’ns-ho amb calma, dissabte passat es va sortir als carrers de Terrassa com en una d’aquelles estampides de búfals que vèiem a les pel·lícules del Far West quan érem menuts. Com si haguessin tret el tap d’una ampolla de xampany ben sacsejada, des de dissabte els carrers s’han omplert de gent que camina i corre -em diuen que també a les franges horàries infantils-, amb moltes bicicletes, patinets, skates, tots esverats i sense una destinació precisa, sovint en grups que parlen atabaladament.
Al meu “quadern de camp” d’observacions del comportament ciutadà, hi consta una primera nota breu feta diumenge a les vuit del matí al parc de Vallparadís. La nota és breu perquè al cap de cinc minuts ja l’havia abandonat. Hi havia tanta gentada com la d’un dia assolellat de festa al migdia. Excepte els que corrien espitats amb rostre congestionat, la resta caminaven somrient alleugits d’haver abandonat l’enclaustrament, però enduts per una clara inconsciència dels riscos de contagi de què tant ens han advertit les autoritats competents. Vaig sortir cames ajudeu-me del parc, i vaig poder continuar les meves observacions pels carrers del voltant, a aquella hora deserts de vianants i de vehicles. No em va caldre apuntar res.
L’endemà, dilluns, vaig tornar a sortir a fer la mateixa travessa pel parc, però a les vuit del vespre. Es va repetir la situació d’embús. I d’abandonament precipitat, és clar. La ciutadania, excitada, encara necessitava esbravar-se. És cert que l’estructura del parc, llarga i estreta, afavoreix l’amuntegament a la via central. El parc de Vallparadís és el nostre Central Park, sí, però enclotat. De manera que produeix una sensació més propera a la de les Rambles de Barcelona que a la del parc novaiorquès. El trajecte d’uns cinc-cents metres, però, em va permetre comptar amb força precisió que només dos de cada deu transeünts portaven la tan recomanada mascareta i que tants disgustos ha causat a l’equip de govern municipal. Quants afanys perduts!
Dimarts al matí, a bona hora -a les set i pocs minuts- el parc ja era més transitable, per bé que els que hi passaven seguien sense prendre les mínimes precaucions de mascareta i distanciament. Vaig poder fer tot el recorregut, avall i amunt. Hi vaig veure passar dos policies municipals -una visió insòlita- d’aquests que són de proximitat però no tanta, perquè van enfilats a les seves motos amb ostensibles llumetes blaves. Potser pel temor de la seva presència, un dels fets notables d’aquest desconfinament per franges horàries és que hi ha una proporció notablement més gran d’amos lligats als gossos… Les habituals escenes d’incompliment de la normativa s’han reduït.
A mida que ha anat avançant la setmana -dijous ho vaig tornar a constatar-, sembla que la necessitat de córrer i caminar es va calmant. El parc, de mica en mica, es pacifica. Cal veure si la “nova” normalitat de què tant es parla implicarà un increment significatiu de la fal·lera per córrer i passejar-hi. De moment, però, al que caldrà estar atents és a si el coronavirus s’ha instal·lat també al parc i, d’aquí a uns dies, ha de tornar a quedar buit. Déu no ho vulgui! Seguirem observant…
