‘1 i 2 de maig d’enguany es van publicar uns articles, escrits per l’historiador Josep Lluís Lacueva, sobre el 50è aniversari de la vaga d’AEG. Voldria subratllar, com a testimoni d’aquells esdeveniments, la figura del treballador d’AEG i membre del jurat d’empresa José López Neiro. Vaig tenir la sort de conèixer-lo primer com a company de treball. Com a persona, destacava la seva senzillesa en el tracte amb tota la plantilla de l’empresa AEG. Les seves fortes conviccions en la defensa dels interessos dels treballadors i el seu compromís al llarg d’una dècada mai van variar.
Per comprendre l’abast d’aquestes afirmacions, començaré posant de manifest que el sindicat imperant, la CNS, l’anomenat oficialment sindicat vertical, estava inspirat en el model feixista italià. El règim franquista s’encarregava de controlar i vigilar els representants sindicals, majoritàriament addictes a la dictadura ferotge. José López Neiro va ser un dels primers en el compromís de lluitar contra aquesta situació, al qual ens vam anar sumant homes i dones disposats a canviar-ne el rumb. És cert que a l’inici les principals reivindicacions giraven al voltant d’aconseguir millores de caràcter salarial a l’empresa, però quan vam tenir l’oportunitat de lliurar la batalla contra els homes de palla, participant de forma organitzada a les eleccions sindicals, la nostra candidatura va aconseguir un èxit total. José López Neiro va ser el company més votat. Va obtenir el suport de mil tres-cents vots dels treballadors de l’Electra, posteriorment AEG. Es va posar en marxa el canvi sindical necessari. Les CCOO van obtenir el suport de la immensa majoria de càrrecs electes, que suposava el principi de la fi de l’abominable sindicat vertical.
La lluita dels treballadors a les grans i mitjanes empreses va suposar un avenç en la conquesta de les llibertats sindicals. Es va desenvolupar la força necessària per acabar amb la negra existència d’un sindicalisme vertical que havia segrestat durant dècades el legítim dret dels treballadors a disposar de la principal arma per defensar les seves reivindicacions.
A Terrassa es va consolidar l’avanç del sindicalisme de classe, amb gran influència de les CCOO en els rams del metall, construcció, etc. El perfil sindicalista de José López Neiro quedaria incomplet si no hi afegís la seva particular manera d’intervenir a les assemblees que periòdicament es realitzaven. La seva gran humanitat quedava reflectida quan, davant les veus discrepants dels acords votats per majoria, defensava: “El nostre deure és sempre convèncer, intentant sumar sempre, amb raonaments clars i senzills”. Mai li vam sentir pronunciar cap paraula d’ofensa contra ningú. La seva premissa va ser convèncer en la lluita. Vèncer no tenia per a ell tanta importància. José López Neiro era un bon mestre en aquestes arts. El seu exemple resultà sempre positiu, i crec no equivocar-me si dic, fins i tot, que era així per als seus detractors -si és que n’hi va haver-, molt respectuosos cap a la seva persona.
Els únics que no el van respectar, ni a ell ni a molts d’altres, van ser els guardians de la dictadura: la mal anomenada policia (politicosocial), especialitzada a reprimir, de vegades de manera salvatge, tot el que es mogués contra la dictadura i el capital. No a tots els grans i mitjans empresaris els interessava continuar alineant-se amb la dictadura. Alguns d’ells presentaven clars indicis d’apostar per un marc de relacions més properes als vents que bufaven d’Europa, és a dir, tímids posicionaments a favor d’una sortida més democràtica que acabés amb el ple reconeixement de llibertat de partits polítics. Un marc on fos possible posar en marxa una nova realitat de llibertats polítiques, sindicals i de tota me- na. Homes, dones, joves i grans devem aquestes conquestes a un gran nombre de persones que, com José López Neiro, van conduir amb la seva lluita constant a la fi de la dictadura.
