ÓC mestre d’un institut públic de la ciutat i aquesta és la pregunta més freqüent que em repeteixen els meus alumnes cada vegada que em poso en contacte amb ells. La meva resposta és sempre “no ho sé!”, l’art de la predicció és avui més agosarat que mai. “No ho sé!, penseu que aquest serà el curs més atípic dels últims temps, però no només per a vosaltres”, els explico. No ho sé!, però sí que sé que el retorn no ens portarà, o no ens hauria de portar, a la mateixa “normalitat”, sinó a una altra de diferent i, en bona part, per construir.
Aquesta situació ha agafat tothom amb el peu canviat: el sistema sanitari, l’econòmic, el polític i, evidentment, també el sistema educatiu.
S’han trencat moltes costures, s’han deixat al descobert, encara més, les fragilitats del nostre sistema. És curiós com un virus invisible ha fet molts més visibles les desigualtats.
Des del confinament costa prendre perspectiva per veure la gravetat d’aquesta crisi en la seva globalitat. Davant la incertesa i la por, pot ser una temptació caure en l’exercici de veure el errors a misses dites. Pot ser una bona pràctica esportiva que igual serveix per descarregar algunes consciències. Però si alguna cosa està quedant clara amb aquesta situació és la manca de certeses. Ningú és capaç de predir què passarà, per molts gurus de capçalera i capitans a posteriori que tinguem.
El que sí que és una realitat és que aquesta situació està afectant, i molt, els infants i joves. El confinament els ha separat d’una manera radical del seus contextos de socialització i aprenentatge. El model d’organització i gestió escolar ens està mostrant una altra de les seves debilitats. El sistema educatiu, basat en les aules i la presencialitat, amb l’actual aturada de la docència ens està plantejant seriosos interrogants, que mai s’havien previst gestionar des de les polítiques públiques.
No oblidem que l’objectiu és aconseguir garantir el dret a l’educació i que aquest ha de complir una funció compensadora de les desigualtats socials, econòmiques i culturals sota els principis d’igualtat i equitat. Amb la situació actual ens resultarà molt difícil garantir el dret a l’educació dels infants i joves que es troben en contextos de fragilitat social. Molts d’ells i elles passaran, alguns fa temps que ja ho han fet, a viure en llars en les quals els adults s’han quedat sense feina o han entrat en espiral de la precarització laboral extrema.
Des d’una mirada curta, podem parlar de les emergències i/o de la impotència a l’hora d’actuar des dels diferents estadis de les administracions públiques. Segur que s’ha de fer i, en certa mesura, s’està fent, però caldrà anar més enllà, caldrà repensar junts com millorem i canviem el que tenim i com reinventem l’educació. Per a això cal lideratge polític, amb voluntat de corresponsabilització, d’innovació i de protecció, defensa i reforç de l’escola pública. Hi ha molt talent col·lectiu, uns excel·lents professionals i una societat amb ganes.
El món local, i en concret el nostre Ajuntament, també pot jugar un paper de primer ordre. És al territori, des de les ciutats, on es fa palesa la funció primordialment integradora de l’escola. Per això crec que, amb mirada curta, però també amb mirada llarga, s’hauria de posar l’accent, algunes ja s’estan abordant, en determinades qüestions:
-S’ha d’afrontar i gestionar l’atenció a aquelles famílies que presenten necessitats educatives específiques colpejades per l’escletxa digital associada a la socioeconòmica, que fa que molts infants i joves -el Departament d’Educació les xifrava en 55.000 a Catalunya – no puguin seguir la seva formació a través de l’ aprenentatge a distància per manca d’eines i recursos econòmics. Cal una inversió extraordinària per incrementar recursos en aquest sentit. Així com també convenis de col·laboració entre Departament d’Educació, Diputació de Barcelona i l’Ajuntament per abordar aquesta problemàtica.
-La forta crisi econòmica associada a l’aturada pel confinament incrementarà significativament el nombre de famílies que necessitaran ajuts i beques de menjadors per al curs 2020-21. Cal preveure aquesta situació i garantir l’increment dels recursos.
-Hi ha sectors que fins ara estaven cobrint funcions essencials en el lleure, les activitats extraescolars, colònies, menjadors. Hem de treballar per un pla de reactivació i foment de les activitats educatives extraescolars i reforçar la feina que fan les entitats de lleure. Hem de fer de l’estiu un espai inclusiu amb la finalitat de disminuir les desigualtats, on tota la infància i l’adolescència tinguin accés a campaments, colònies o altres activitats educatives de temps de lleure.
-Treballem per oferir un banc de recursos per a famílies, pensat per a les famílies. Cal acompanyament a l’alumnat i a les famílies de centres d’educació especial, amb necessitats severes, als alumnes amb necessitats educatives específiques. Ningú no pot quedar fora.
-Cal repensar la guia de recursos educatius de la ciutat, introduint encara més activitats que potenciïn un currículum ecosocial, de valors, projectes digitals d’educació comunitària, d’aprenentatge i servei, de dinamització cultural i amb perspectiva de gènere.
-Davant dels canvis que s’estan produint, i els que sens dubte es produiran, hem de redefinir les relacions entre l’educació i la ciutat. Hauríem d’aconseguir que la corresponsabilització de la ciutadania en l’educació sigui alguna cosa més que un simple discurs, o una declaració de principis. Seria important avançar en un acord que faci de l’educació un dels elements estratègics de la ciutat. Un projecte, com anys enrere havia estat el TPEC (Terrassa Projecte Educatiu de Ciutat), un pacte des d’on abordar aquests reptes indefugibles per pensar, o repensar, la ciutat des de l’educació.
-L’impacte d’aquesta crisi en l’exercici del dret a l’educació requereix que les mesures que es prenguin tinguin el màxim de consens, complicitat i corresponsabilitat del conjunt de la comunitat educativa. Requereix informació i diàleg constant, i per això seria interessant que els consells escolars dels centres abordessin la situació específica del seu centre i els camins a seguir, de la manera que tècnicament sigui més adient.
-També seria important que el Consell Escolar Municipal encetés una avaluació del moment actual a la ciutat i impulsés un debat que pogués articular un pla de mesures, un pla d’actuació per garantir el dret a l’educació.
“Tot està per fer, i tot és possible”, va escriure en un bell poema dedicat a l’optimisme de la voluntat en Miquel Martí i Pol. Res es pot construir sobre el desencant, la frustració, l’enuig i només la indignació, són materials febles per a la construcció de futur. Per situar el benestar col·lectiu com a objectiu prioritari necessitem la solidesa de l’esperança, la transparència, la participació i la responsabilitat.
