A pèrdua d’amics, familiars i veïns en aquestes darreres setmanes ens deixa a tots una empremta d’infinita tristor i desconcert. Cadascú en fa/fem recordança des del propi tresor que representen la intimitat, el silenci i els sentiments que provoquen tots els moments viscuts i compartits, o no, al llarg de molts anys. Massa pena, molt respecte i un immens reconeixement per endegar el capítol dels obituaris. Avui, he dubtat una bona estona.
Però ens ha deixat una persona molt coneguda, popular i estimada per tota la comunitat. De cop i volta suren, de forma lògica i inevitable, un munt d’anècdotes des d’una polièdrica perspectiva per part de nombrosos testimonis i agraïts protagonistes. Molta gent pot explicar/recordar/ tenir una història, una sortida enginyosa, una caricatura o un acudit del nostre estimat Edi. Molts grups i molta gent en són testimoni: la família del Diari de Terrassa, de l’hoquei -el seu estimat CD Terrassa-, dels Gegants de Matadepera, de l’Ateneu Terrassenc, del Rotary Club, de la Fundació Vicenç Ferrer… L’Eduard Torres -Don Edi- ens ha deixat però romandrà un llegat que, en aquests dies, es valora amb escreix i sense treva. Una herència incalculable.
El somriure i un tarannà sempre optimista són els records que perviuran en el temps i entre les moltes persones que el vam tractar i conèixer. Hi ha personatges que acaben provocant un peculiar endeutament impossible de condonar. L’amic Edi et feia veure la cara amable de la vida, sempre maridada amb un somriure/rialla i per l’habitual disposició a donar un cop de mà on se’l requeria.
La iniciativa del Diari de Terrassa a fer recopilació dels seus dibuixos i caricatures és una prova fefaent de la seva popularitat i de la seva immensa generositat. Els dibuixos arriben de tot arreu, per part de molta gent i col·lectius diversos. Foren incomptables les seves intervencions en tota mena d’esdeveniments, molts de caire solidari, amenitzats pel seu humor i el seu enginy per damunt de qualsevol circumstància.
No patiu, ni puc ni sóc ningú per enfilar una biografia més o menys a corre-cuita d’aquest estimat terrassenc i de la seva trajectòria. Sí que em sento en el deure de fer un humil homenatge per a qui et recordava, amb converses i acudits, que les coses importants no són pas les més urgents ni les que ens atrapen en un mon embogit per tota mena d’enveges i crispacions. Don Edi ens redescobria en cada acudit, conversa o tertúlia de sobretaula el valor de les coses més senzilles i de com l’autèntica generositat es fonamenta en els petits gestos i detalls que podem cercar en la vida. Trobar-lo cada tarda als Amics de les Arts confirmava sempre aquesta bonhomia i cordialitat. La gent es valora per la integritat/coherència en les seves actituds.
En aquest cas era tan simple com una salutació, unes paraules, uns ocorrents comentaris i per descomptat alguna “sortida” que hom agraïa. Ja han passat molts anys des de quan la seu del Diari es trobava al capdamunt del carrer de Galileu. Ara em sembla que venen bicicletes. Havia de portar en mà l’article setmanal car encara no existia l’opció telemàtica ni res semblant. Sempre arribava de pressa i corrent amb un article mecanografiat i amb la seva corresponent dosi de Tipp-Ex. Sovint coincidia amb l’Edi en el taulell del Diari. Tranquil i pausat, demanava un full en blanc, restava pensatiu durant breus minuts i amb un retolador dibuixava l’acudit de l’endemà. Vaig ser testimoni d’aquell ritual en moltes ocasions. De sobte, disposava d’una singular exclusiva i em convertia en una persona del tot afortunada. Tornava a casa amb un fantàstic secret i cobejat tresor. Geni i categoria.
