A lluita que havien protagonitzat els treballadors de l’empresa Laver Schappe, juntament amb un ambient laboral mogut per les negociacions dels convenis en diferents sectors productius i les protestes d’un moviment estudiantil que s’obria pas en l’antifranquisme terrassenc, creà tot plegat un fort dinamisme social en la ciutat que la vaga d’AEG Ibérica de Electricidad S.A. va acabar per vigoritzar. Se l’ha qualificat com el conflicte laboral més dur que Terrassa ha viscut durant el segle XX -si exceptuem la vaga de 1910 a Ca l’Humet- i el que va tenir major ressò tant pels 55 dies que durà la vaga com per les mostres de solidaritat que despertà. Quan es produeix el conflicte, la plantilla d’AEG està constituïda per uns 1800 treballadors i s’estava gestant un procés per aconseguir les reivindicacions que s’havien aprovat el 23 de febrer de 1970: salari de 350 pessetes; eliminació de plusos absorbibles; 30 dies de vacances; jornada de treball de 40 hores; cobrament d’un cent per cent en cas d’accident o malaltia; jubilació als 55 anys per a les dones i de 65 per als homes, amb el cent per cent dels seus respectius salaris; constitució d’una Comissió de control per part dels treballadors sobre els ritmes i mètodes de treball i eliminació dels contractes eventuals. Tres dies més tard una assemblea general d’enllaços del ram del metall havia decidit fer un boicot a les hores extres i el treball a prima, des del dilluns dia 2 de març, en totes les empreses metal·lúrgiques. L’empresa AEG havia refusat les reivindicacions que el Jurat d’empresa li havia lliurat i tan sols estava disposada a fer un augment del 6,5 per cent respecte el sou base i un 8,5 per cent compensable amb els plusos absorbibles.
El dissabte 28 de febrer 600 treballadors del torn del matí, a l’hora de l’esmorzar, realitzen una assemblea per recolzar les reivindicacions en el pati de la factoria on els jurats d’empresa, Manuel González Montero i Manuel Martínez López, hi assisteixen per explicar la conveniència de suprimir el sistema retributiu de primes a la producció i no fer hores extraordinàries de treball. Aquests dos dirigents sindicals, militants del PSUC i de les Comissions Obreres, eren membres de la Junta Social del Metall amb una participació molt activa en la negociació del conveni. Quan finalitzà a les 9:30 del matí la concentració dels treballadors van rebre una notificació conforme quedaven acomiadats, segons la direcció de l’empresa, perquè havien abandonat una reunió del Jurat d’empresa per a participar activament en una reunió il·legal dins la factoria. Encara que l’execució de l’acomiadament fos realitzada directament per l’empresa -molt interessada per raons òbvies en desfer-se dels principals dirigents obrers-La CNS havia d’esquinçar, doncs, la xarxa d’enllaços i Jurats d’empresa del sector metal·lúrgic.
La preocupació per mantenir la “pau” i evitar l’esclat de conflictes era manifesta en qualsevol nivell de l’administració franquista. L’acció repressiva de la direcció d’AEG contra els dos Jurats d’empresa- amb Badia Graells al capdavant d’aquesta empresa alemanya a Terrassa- no podia passar desapercebuda ni deixar indiferent a ningú. La negociació del conveni s’havia endurit perquè la patronal no volia accedir a les reclamacions econòmiques ni tampoc acceptava cap reunió sindical dins la factoria. Precisament, l’acomiadament dels jurats d’empresa era la resposta intransigent que donava la patronal i era, alhora, un avís als treballadors que no es toleraria el trencament de la legalitat franquista.
El conflicte laboral en l’empresa AEG s’estengué el dilluns 2 de març a totes les seccions de l’empresa. Els treballadors es declaren en vaga i exigeixen la readmissió dels jurats d’empresa i la possibilitat de fer reunions o assemblees dins el recinte de l’empresa. El torn del matí format per uns 1.300 treballadors es concentra en el pati de la factoria mentre la direcció de l’empresa intenta que la situació torni a la normalitat. El Jurat d’empresa i una comissió d’obrers es reuneixen amb un Delegat de Treball de Barcelona que assisteix acompanyat per membres de la direcció d’AEG. No hi ha acord, l’empresa no accepta les reivindicacions que li han plantejat els treballadors. Al migdia un grup d’uns tres-cents treballadors encara continua concentrat a l’interior de la fàbrica mentre el torn de tarda no ha pogut accedir-hi perquè l’edifici industrial està envoltat per la Policia Armada. Finalment, tots els treballadors van sortir al carrer mentre que en la carretera de Castellar, prop dels blocs de pisos de Sant Llorenç, es formà una manifestació que fou dispersada per la Policia Armada amb greus enfrontaments i llançaments de rocs per part dels manifestants que van arribar a ferir cinc policies.
Durant tota la tarda i vespre es van succeir els aldarulls i les càrregues de la Policia Armada. Els detinguts en aquesta jornada de protesta i d’enfrontament amb la policia van ser Francisco Olivé Ruiz, Josep Aran Trullàs, Juan Panduro Toledo, Manuel López Rodríguez, Mario Pera Iroz, Antonio Capote Alcaide, Manuel Linares Aguilera, José Antonio Blanes Salvador, Emilio Arjona Barrios, Juan José Espíndola Barroso i Manuel Espíndola Barroso. A tots els detinguts se’ls posa en llibertat excepte els germans Espíndola que van ser traslladats a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona i posats a disposició de la jurisdicció militar. Del grup de detinguts que la policia havia deixat en llibertat cal destacar a Josep Aran Trullàs perquè es convertirà en un dels dirigents de la vaga d’AEG i serà perseguit permanentment fins que el 14 d’abril, després d’una persecució on la policia va disparar trets de pistola per intimidar-lo, fou novament detingut i empresonat el 21 d’abril a la Model de Barcelona.
Durant la primera setmana de març en diferents empreses es produeixen aturades parcials en solidaritat amb els treballadors d’AEG en vaga. Els treballadors de la construcció que es reuneixen en el Sindicat Vertical per a discutir el seu anteprojecte de Conveni fan una crida a realitzar accions solidàries amb AEG. En altres empreses com ara Laver Schappe 60 treballadors del torn del matí van fer una aturada de vint minuts, i en l’empresa Fontanals també es produïren mobilitzacions de suport amb l’AEG i per recolzar la negociació del conveni. Durant el mes de març la conflictivitat del ram de l’aigua i el tèxtil llaner va coincidir amb la vaga d’aquesta empresa metal·lúrgica però no va existir una veritable coordinació i no van poder articular a totes les empreses sota una mateixa reivindicació.
El 6 de març els treballadors d’AEG continuen en vaga i la direcció de l’empresa suspèn les activitats productives declarant un lock-out. Els treballadors no deixaven d’insistir que la normalitat laboral esdevindria amb la readmissió dels Jurats d’empresa acomiadats i el reconeixement legal de poder fer reunions o assemblees dins el recinte de la fàbrica. La patronal va organitzar una campanya de tornada al treball -fomentant un procés de divisió- mitjançant la pressió directa als treballadors: visites a domicilis, trucades de telèfon, cartes. En aquestes missives l’empresa explicitava els terminis per la reincorporació al lloc de treball o, en cas contrari, s’executava la baixa del treballador. Aquest procés va conduir que la incorporació fos lenta però continua fins a principis de maig.
