Amb motiu d’una entrevista feta a rel d’un projecte d’estudi de gènere sobre les Farmàcies de Terrassa, vaig conèixer el senyor Joan Magaña aquest mateix any a la seva farmàcia del carrer del Nord. Feia un temps que la malaltia l’acompanyava, però li agradava acostar-se a l’establiment al tocar de les dotze; veies persones que cap al migdia s’apropaven a la farmàcia i esperaven tranquil·lament que arribés el senyor Joan, no pas per ser dispensades per ell, sinó per rebre l’acolliment amical i professional que solia donar la seva sola presència, i sobretot, intercanviar els ànims que ajuden tant com les pastilles, davant d’una adversitat no desitjada.
En Joan representa un dels darrers personatges de l’antic model d’oficina de farmàcia. Amb 90 anys complerts i havent començat a aprendre l’ofici als 16 anys, estava arribant a les noces de Platí de la professió, 75 anys darrera del taulell, elaborant magistralment les fórmules, abans de fàrmacs a la rebotiga i més tard de cosmètica al laboratori. Començà de mosso a la desapareguda farmàcia modernista del carrer de sant Pere, sota la batuta del doctor Arseni Sala, amb qui va aprendre les bases de l’art dels apotecaris. Posteriorment continuà al carrer de Topete, a ca l’Alsius, on va ser un auxiliar imprescindible. Explicava entre altres anècdotes, fa poques setmanes i amb cap ben clar, detalls del subministre de fàrmacs a la Mútua, abans del conveni dels hospitals amb la Seguretat Social, a principis del setanta.
Des de la situació privilegiada de veure la vida en perspectiva, traslluïa el goig per la feina ben feta, per la família formada i en especial per haver aconseguit tenir una filla titular de la farmàcia per la que tant havia lluitat. Crec honestament que en Joan Magaña mereix figurar en el “who is who” de les persones que han contribuït a l’excel·lència de la professió farmacèutica a la nostra ciutat. El dia sis, en ple confinament, va morir.
Descansi en Pau.
No tinc cap resposta!
Avui és la Diada de Sant Jordi, un dia molt especial a Catalunya, per infants i adults. Aquesta edició s’ha vist afectada per la Covid-21 i no hem pogut sortir al carrer a respirar l’ambient festiu que s’escampa aquest dia per places i carrers.
Les llibreries, com molts altres comerços, no han pogut obrir. Soc el llibreter de la llibreria l’Orella Verda de Terrassa i tinc interrogants que no he trobat resposta. Un d’aquest és que vull exposar.
Des que es va iniciar el confinament, he vist com alguns comerços considerats essencials han mantingut les seves persianes obertes, em sembla molt bé i ha de ser així. M’he fixat en els establiments que venen pa i altres productes derivats que, a més a més, en el seu local també tenen un espai destinat per a poder prendre un cafè, o bé un menú al migdia… Aquests establiments, durant els dies de confinament, han tancat la part del local que està destinada a l’activitat que no és comprar pa.
M’he fixat en una segona tipologia d’establiments: els quioscos. Tots sabem que en un quiosc es venen diaris i revistes i altres productes com per exemple llibres. Sembla que la premsa és un producte essencial i els llibres no ho són. Llavors, si els llibres no són essencials durant el confinament, perquè està admesa la venda de llibres en els quioscos? Aquesta és la pregunta a la qual no trobo resposta.
