airebé el 70% de víctimes de la pandèmia provocada pel Covid-19 són persones que vivien en residències geriàtriques. Ras i curt: es tracta de més de 14.000 persones implicades/afectades en aquestes particulars circumstàncies. El mapa sanitari dels contagis i les xifres de víctimes és ple de punts negres que representen, en aquest cas, espais/instal·lacions d’atenció a la gent gran. Desconeixia que alguns d’aquests són autèntiques microciutats. Tenia una percepció basada, habitualment, en petits/mitjans immobles i un nombre limitat d’usuaris. En alguns llocs han mort a dotzenes.
Suposo que aquesta esfereïdora xifra, amb les corresponents investigacions sanitàries i penals, figurarà en tots els ordres del dia i en tots els debats postcoronavirus que tinguin lloc a nivell d’Estat i de país. És una qüestió de dignitat. Es tracta d’un desastre sense precedents i no s’admeten excuses ni matisos. La disculpa no pot ser una resposta. La investigació és un deure inqüestionable. La deixadesa d’uns i la irresponsabilitat d’uns altres impregnen tot aquest drama. Malgrat elogiables, espontànies i heroiques excepcions, ningú va pensar en la vulnerabilitat de la gent de les residències. Ningú , o això sembla, va tenir en compte que qualsevol contagi/cas positiu més enllà de parets i tanques metàl·liques d’aquests centres podria ser una veritable bomba de rellotgeria amb efectes alentits però terriblement letals. Hem perdut un percentatge molt elevat de gent que va patir la dura i crua postguerra. Han marxat moltes àvies i avis que varen fer mans i mànigues per sobreviure dins una terrible precarietat marcada per la fam, la misèria, el mercat negre, les restriccions de tota mena i l’esforç faraònic per tirar endavant una família.
Molts foren els protagonistes de la immigració més adversa, el relloguer, el barraquisme i la vida rutinària en els suburbis de les grans ciutats. Eren, en bona mesura, la generació del sacrifici i la que ho havia donat tot a canvi de res. El silenci els va acompanyar en vida i aquest també els ha acomiadat. Inesperat i trist final.
De cop i volta hem perdut una bona part d’un tresor immens que no es troba ni en els arxius ni les biblioteques. S’ha esborrat moltíssima informació de la nostra memòria col·lectiva. El somriure, la saviesa, les vivències i la generositat s’han perdut en el marc d’un sentiment d’impotència per part del personal sanitari que els atenia. Ha de ser terrible veure que no s’hi pot fer res. Quanta gent ha mort en els braços d’algun treballador sanitari sense cap mena de possibilitat de sobreviure ni tan sols d’acomiadament dels familiars. Són temps i moments d’una extrema solitud. No ens en sabem avenir.
Quanta gent ha marxat en silenci i sense provocar cap mena de trasbals! Cada pèrdua ha estat com si arrenquéssim un pàgina de la nostra història recent sense possibilitats de recuperar-la. El llegat més preuat s’esmicola irremeiablement. El llibre de la memòria d’aquest país ha perdut massa fulls. Caldran molts esforços per reconstruir-lo i refer un mosaic generacional sense oblidar cap tessel·la. Ara toca combatre el parany de l’oblit en un ferm homenatge a tantes víctimes i en benefici de les generacions futures.
