AVANT la crisi de la Covid19 es parla, i es parlarà cada vegada més, d’economia. A la pandèmia sanitària provocada pel virus i les indispensables mesures de confinament per avantposar la vida de les persones més vulnerables, els seguiran l’afectació generalitzada a l’activitat econòmica i els efectes adversos que ja està tenint sobre el sistema productiu.
Calculem que aproximadament una de cada tres persones treballadores a Terrassa pot haver-se vist afectada per expedients temporals d’ocupació, gairebé 700 persones van perdre la seva feina el mes de març a la ciutat i vuit de cada deu autònoms o petites i mitjanes empreses han vist afectada substancialment l’activitat. I no cal reduir la situació actual a xifres, perquè a la pràctica el que s’està constatant és que totes i tots ens veurem afectats per aquesta crisi, començant per aquelles persones que aquests dies hàgiu perdut algú estimat.
Aquests dies s’ha demanat a la població una gran dosi de responsabilitat i, més enllà de les imposicions i algunes actituds reprovables, la majoria de la gent ha actuat exemplarment. Tot el nostre model social i econòmic està sent posat en qüestió. L’estat del benestar ha actuat com a garant de drets qüestionats per alguns fins fa poc com la salut pública i universal, hem visualitzat la necessitat de reforçar l’atenció a la gent gran o la necessària atenció als menors més desafavorits amb les escoles tancades. Des de la política de proximitat, conscient sovint d’aquestes mancances, esperem que aquesta lliçó no caigui en l’oblit.
Respecte a l’economia, podem mirar cap amunt amb exigència i, ara, dels estats i la Unió Europea depèn prendre d’una vegada les grans decisions en l’àmbit econòmic tenint en compte que la majoria de l’activitat productiva (pràcticament un 80 per cent) es fonamenta en l’esforç d’autònoms, petita i mitjana empresa. Es fa evident que no estem davant una crisi com la del 2008 on es van focalitzar a salvar els bancs per salvar el model. El model està en crisi i cal fer passos decidits per canviar-lo. Cal donar rostre humà a la nostra economia i treballar, des de la proximitat, amb allò que està a les nostres mans per un canvi en la concepció econòmica.
Hem desvirtuat tant el concepte de l’economia que perdem de vista el seu significat, que no deixa de ser la forma o mitjans de satisfer les necessitats humanes mitjançant recursos eficients. I en l’eficiència hi ha la clau. L’eficiència de l’economia no s’ha de centrar en l’obtenció del màxim guany dinerari sinó a beneficiar el màxim nombre de persones de forma sostenible. No pot haver-hi eficiència econòmica, sense eficiència social. El model actual és inviable i, si bé teníem alertes, ara tenim evidències.
D’altra banda tenim un sistema econòmic altament financeritzat. L’especulació passa pel davant de la producció de béns i serveis, passa pel davant de l’economia real. Per exemple, ha resultat indignant veure com s’especulava amb la necessitat de mascaretes i material sanitari incrementant el preu de mercat. A l’altre costat de la balança, s’ha valorat positivament el servei que ofereix el comerç de proximitat o les empreses que han adaptat el seu funcionament per garantir la seguretat de les persones que hi treballen. Dos extrems d’on som i on hauríem de dirigir-nos.
Davant d’aquesta situació tenim alternatives i oportunitats per fer un model de desenvolupament econòmic responsable, arrelat al territori, que prioritza les activitats que donin serveis i respostes a les necessitats de les persones, que ajuda a transformar i millorar l’entorn on vivim i que valori allò públic i comunitari. Aquest és el model que impulsa l’economia social i solidària per ajudar a recuperar les nostres sobiranies i la importància de la vida i la seva cura.
Dins d’aquest ecosistema trobem cooperatives, societats laborals, fundacions, associacions, centres especials de treball, empreses d’inserció que realitzen activitat econòmica de forma democràtica, solidària, inclusiva, compromesos amb la comunitat i que són més que una fórmula jurídica, fan valdre les pràctiques de l’economia social.
Aquest ecosistema també inclou les botigues de proximitat que aporten un valor important a la vida i necessitats de la ciutat i la ciutadania, l’economia de circuit curt i moltes iniciatives individuals o col·lectives que posen en el centre de la seva activitat la millora de la vida de les persones o el nostre entorn. Productores locals que treballen amb proveïdores locals.
Una visió que no s’ha de veure de forma aïllada com a pràctiques d’un sector limitat del teixit productiu. En un moment com l’actual es veu com les persones treballadores han continuat treballant des de casa o anant als seus espais de treball i esforçant-se malgrat el risc de contagi. Quan tornem a parlar de responsabilitat social i corporativa pensem en aquestes persones, en el valor de les relacions de producció i l’equilibri retributiu i de condicions laborals i de seguretat. Posem les persones en el centre de l’activitat productiva. Al cap i a la fi les persones constitueixen el bé més preuat de les empreses. Aquest és el model que necessitem impulsar i per fer-ho tenim les eines, un pla estratègic, el compromís, una regidoria d’economia social i una xarxa d’agents, empreses i entitats d’aquest àmbit amb què anem de la mà treballant i cooperant junts per intentar fer créixer aquest model. Però per fer aquest canvi el més important som nosaltres, una ciutadania activa i responsable que aposti per aquest model fent un consum responsable i que sigui una realitat que el sosteniment de la vida i el respecte als límits del planeta i la natura siguin realment el més important.
