ONFESSO que no se’m fa gaire pesat seguir el confinament. Entenc, però, que potser molta gent no dirà pas el mateix. En algun cas, potser són massa fronts oberts als quals un s’ha d’acostumar: casa, fills, horaris, treball telemàtic, menjars, amics, col·legues de feina, compartir el dolor dels altres, trobar a faltar passejar per la platja, escoltar notícies (no massa perquè sovint angoixen), fer exercici, mantenir el bon humor i dedicar temps a la pregària.
Gaudeixo escrivint, mirant premsa per internet, corresponent WhatsApps, telefonant a amics, escoltant bona música i fent-me-la (jo sol) mitjançant un teclat. No em costa massa programar i/o ajustar horaris. Em revolta, tanmateix, saber d’aquells que em comenten que mandregen tant com poden. No me’n sabria estar!
Ben mirat, de ben segur que hauria de reduir el temps de WhatsApps i el de les trucades telefòniques. Sobretot en benefici d’un major índex de lectura. Sense arribar, però, a flagel·lar-me pel fet que m’han quedat llibres al prestatge o temes per aprofundir i escriure. En defensa pròpia, voldria perjurar que sovint truco per donar suport a aquell que em necessita. Sense límit de rellotge.
A set dies de Sant Jordi, una diada del llibre “diferent”, se’m regiren els budells. Preguntant a gent de confiança quants llibres s’han cruspit aquests dies, les estadístiques deceben. Em diuen que la TV no els és feixuga. No s’hi amoïnen. Concloc que el grau d’idiotització general d’una gran massa va bé als governants de torn. Amb programacions audiovisuals més que patèticament repel·lents, la massa és amorfa i no palesa el més mínim criteri.
El brogit m’atabala. Massa WhatsApps no tenen nucli. Així he silenciat algun grup i no me’n penedeixo. Em marco el propi ritme. Això sí, se’m fa difícil imaginar cases amb quitxalla: lluitar per tal que es vesteixin, per establir hàbits-horaris-exercicis, per pautar normes de respecte i per minutar temps de visionat de TV no ha d’ésser fàcil. Fixar un cert ordre entenc que marca una experiència personal dura.
El que porto pitjor és aquesta desídia indiferent per part de molts. Vull donar el millor de mi en una situació rara. Pretenia que la setmana passada fos realment santa, amb més pregària. Seré una “rara avis”?
