N aquests dies que vivim és molt habitual escoltar per tot arreu la dicotomia que està suposant fer la tria entre la salut de les persones i la supervivència econòmica d’una societat que especialment en les comunitats industrialitzades preocupa i de quina manera. Per fer aquesta reflexió deixo de banda aquell grup de persones que estan convençuts que aquesta pandèmia ha estat induïda per interessos econòmics que avalen les teories de la necessitat de disminuir les càrregues socioeconòmiques amb vides humanes o també la d’assolir la supremacia mundial en funció del posicionament global front d’una crisi de dimensions inimaginables.
Tot plegat em fa recordar aquella cançó del compositor argentí Rodolfo Sciammarella, qui va compondre i estrenar el 1941 i que gràcies a la ràdio, de seguida es va convertir en un èxit internacional, portava per títol. “Tres cosas hay en la vida: salud, dinero y amor”. Aquesta cançó es va cantar a la Divisió Blava (va ser una unitat de voluntaris espanyols que va formar una divisió d’infanteria per lluitar contra la Unió Soviètica en la Segona Guerra Mundial) però a més aquesta i altres cançons reflectien la situació espanyola de la penúria econòmica que la guerra civil havia provocat.
Salut, diners i amor han estat sempre tres pilars fonamentals en l’ideari de les persones com a triangle d’estabilitat de les seves vides i la cosa seria força perfecta si tinguéssim la garantia de que les tres es troben a l’uníson en el nostre dia a dia. El problema rau en el moment en que un dels pilars o dos han de ser escapçats en favor dels altres. Diria que en el segle XXI l’amor ha quedat restringit a aquelles ments romàntiques que garantint el seu estat de salut amb una vida tranquil·la i allunyada de grans pretensions aboquen la seva essència a viure des d’aquesta emoció, situant per sobre de diners i allò material la seva aventura vital.
Mostren interès per les persones i per una vida discreta, honesta i basada en la joia del donar i rebre més enllà d’emmagatzemar riqueses. A partir d’aquí la fal·lera pel tenir i pel poder mostrar s’han convertit en horitzó per a molta gent fins i tot per aquells que tenint-ho tot encara volen més, malgrat posar en perill la seva salut, avariciosos.
Ara ens trobem en una decisió col·lectiva de si hem de posar primer la salut pròpia i dels nostres conciutadans o bé hem de salvaguardar la nostra economia particular i grupal i el rebombori que això genera als mitjans però també en el nostre interior és si més no valorable. ¿Ens quedem a casa i protegim el tresor de la salut o tornem a les nostres vides d’estrès normalitzat per garantir l’estructura econòmica individual i de país? I és aquí quan penso que hem de fer valer un dels sentits més recomanables però alhora més prostituïts de l’ésser humà, el sentit comú.
Crec que no m’equivoco gaire si establim dins de l’ordre de prioritats la salut com a fonament necessari per poder construir qualsevol altre dimensió en les nostres vides, sense salut, amor i diners estan predestinats a no sobreviure. A partir d’aquí la següent elecció la deixo a les mans de cadascú, diria que conec molta, moltíssima gent que situaria els diners en l’entresol de l’edifici per després si s’escau i els queda temps acabar donant amor de veritat. I també conec uns pocs que garantida la salut optarien per fiançar el sentiment d’amor com a preterit al fet de tenir més o menys diners. No vull entrar-hi, cadascú és prou adult i capaç de donar prioritats a les coses que l’interpellen, a les coses que configuren la seva identitat.
Deixeu-me per acabar que us faci una pregunta. Què us agradaria sentir i pensar cinc segons abans de la vostra mort? Treballeu per assolir-ho.
