AIREBÉ sense capacitat de reacció però sí de maniobra la COVID-19 ens ha canviat la vida. Ningú es pensava fa tan sols un mes enrere que una gran majoria de tots nosaltres estaríem tancats a casa, alguns treballant i d’altres passant les hores amb distraccions vàries, seguint un confinament instaurat per l’estat d’alerta decretat pel govern de l’Estat espanyol.
No és menys cert que aquesta situació ha estat un cop dur per a l’estat d’ànim d’una població que veu com perilla en primer lloc la seva salut, sent aquesta primordial, però darrera d’ella també fa trontollar les economies de totes les classes socials, devastant les més desafavorides, estressant les de classes treballadores i repercutint a la baixa en les grans riqueses i negocis globalitzats. Tothom en surt perjudicat. Les taxes d’atur es disparen, tot i que en molts casos aquesta desocupació serà temporal sempre que les empreses puguin suportar l’impacte que aquesta aturada de la productivitat provoqui i la utilització de les noves tecnologies s’ha convertit en una nova modalitat de treball, des de casa i en un canal de relació familiar i social que ens apropa a través de les pantalles a un món virtual que fa de les abraçades i els petons un record que desitgem tornar a recuperar al més aviat possible.
En tota aquesta situació, nova, incerta, de trencadissa dels nostres costums algunes expressions i tics s’han tornat molt recurrents en el comportament de la gent. Ara sempre demanem a tothom en qualsevol trucada de telèfon, videoconferència o correu electrònic com estan de salut ells i els més propers. Hem actualitzat una ètica que les presses i el dia a dia anterior al tancament ens havien fet oblidar. Abans un bon dia donava peu a un missatge d’interès particular de manera ràpida i directa, ara previ al missatge s’imposa de manera més o menys impostada una referència a la salut de l’interlocutor.
També en totes les converses que es generen arran del coronavirus apareix en un moment o altre l’expressió “quan tot això passi”, missatge que ens aporta un nivell d’esperança extraordinari ja que mostrem un convenciment ple que tot això passarà i en sortirem vencedors.
Ara ho tenim tot en paràlisi i aquest “stand by” que no pas un “off” ens ha de servir per recuperar algunes característiques que ens fan ser realment éssers extraordinaris. El valor de la vida, el valor de les petites coses de la vida, la possibilitat de gaudir del sol que ens escalfa, de l’aire que respirem, de la natura que ens acull. El gaudi de poder abraçar les persones més properes, de notar el seu escalf en els petons i el valor de poder desplaçar-nos amb llibertat a qualsevol indret del món en què vivim. El plaer per ser educats, socialment integrats, compromesos i solidaris i oferint la millor versió de nosaltres mateixos en cadascuna de les coses que tirem endavant. Fer gran el nostre entorn aportant responsabilitat, optimisme i acompanyament.
