NA generació dissortada. El virus s’està acarnissant en una generació que no ho ha tingut mai fàcil. Nascuts a la postguerra, van tenir una infantesa mancada d’aliments i de joguines i marcada pels morts que la guerra va deixar. Van viure una joventut on l’integrisme del nacionalcatolicisme feia veure un pecat darrera de cada plaer. Van treballar tota la vida com un escarràs per donar al seus fills un futur millor del que ells van tenir. De fet, aquest país va créixer i va prosperar damunt les seves espatlles. Ara fa deu anys, se’ls va demanar un últim sacrifici i en molts casos amb les seves migrades pensions van haver d’ajudar econòmicament els fills que s’havien quedat sense feina en la crisi del 2008. Ens van tornar a donar una lliçó de generositat i la xarxa familiar que van saber teixir va evitar que els drames personals que aquella crisi va provocar fossin encara més greus. Veure com aquests dies els membres d’aquesta generació estan morint sols en residències que, en més d’un cas, no mereixen aquest nom és una cosa que, a més de trencar-nos el cor, ens hauria d’avergonyir com a societat.
Tornar a la normalitat. Tots els qui fa tres setmanes que estem confinats, és a dir, la majoria de la població, tenim ganes de tornar a la nostra rutina diària d’abans del confinament, tornar als nostres llocs de treball, als sopars amb amics, a les passejades llargues per la ciutat, a les caminades per la muntanya o arran de mar, als teatres, cinemes i auditoris… Tots tenim ganes de pensar que això haurà estat un parèntesi i que podrem reprendre la nostra vida allà on el virus ens la va fer deixar. Però, serà realment així? No ho serà, clarament, per a aquells que en aquesta pandèmia hauran perdut un familiar o un amic. Ni per a aquells que hauran perdut el seu lloc de treball. Però fins i tot per a aquells que aquesta crisi no els afecti d’una manera tan cruel i tan dura em temo que la tornada a la normalitat s’assemblarà poc, almenys durant un temps, a la que van deixar abans del confinament.
Quan puguem sortir de casa, ens vindrà de gust, en cas que ens ho permetin, tornar a un restaurant ple de gent, amb les taules a tocar les unes de les altres? Si no ho gosem fer, o no ens ho deixen fer, la viabilitat econòmica de molts establiments serà complicada. Ens sentirem còmodes en les places plenes de gent, en els establiments plens de gom a gom? Ens obligaran a anar amb mascareta pel carrer i en els llocs de treball? Si és així, en podrem dir “normalitat”, d’això?
Aquests dies vivim una evident contradicció entre la solidaritat que s’escampa de balcó a balcó a les vuit del vespre i el recel que es pot veure en moltes mirades quan ens creuem gent pel carrer. No és res personal, sinó pur instint de supervivència. Però, aquesta experiència no deixarà pòsit? Quan s’acabi el confinament tots plegats deixarem de veure els nostres conciutadans com a contaminadors potencials? Tant de bo que sigui així, però perquè això passi em sembla que tots haurem de fer un esforç de “politesse” i d’empatia, els uns per entendre que hi haurà gent que voldrà encara mantenir una remarcable distància física i aquests reclamant-la amb educació i no amb aires de policia franquista.
