UAN passin aquests terribles moments caldrà fer un acurat repàs/reflexió de moltes coses. Recomanaria fer-ho des del sentit més generós i constructiu possible. Una lliçó tan dura i inesperada requerirà anàlisis intel·ligents i no inspirades en el ressentiment ni el delit de passar comptes. Se m’acut que una de les accions més importants haurà de ser no deixar ningú a la cuneta a l’hora de fer un homenatge i reconeixement per la seva actitud cívica, oberta i solidària en aquesta situació tan excepcional que ens ha tocat viure. Compte amb els oblits i les desconsideracions!
Hi ha un munt de gent que treballa per trobar tota mena de solucions i alleugerir les colpidores xifres de víctimes, contagiats i situacions extremes. També hi ha moltes persones que s’han abocat de ple a proveir de fàrmacs i aliments la gent que més ho necessita i que aquest sotrac els ha fet més vulnerables encara. No sé si el concepte de vulnerabilitat pot tenir una gradació. No tinc cap mena de dubte que molts casos i situacions han arribat al seu límit. “Què més ens pot passar?” és la pregunta que es formulen centenars de persones arreu, abocades a la misèria més absoluta, i que potser han perdut algun ésser estimat amb l’afegitó de no poder-los acompanyar en el seu enterrament. Desitjo que aquest reconeixement sigui el més ampli i fiable possible. Hi haurà temps per fer un llistat precís i del tot merescut.
En aquest no podrem descuidar la tasca numantina que Leitat, HP, Catsalut i el Consorci de la Zona Franca estan fent amb la fabricació de respiradors a partir de la tecnologia 3-D. Els terrassencs tenim una especial satisfacció i mirament en aquest projecte per la implicació de bons amics que són al davant o per d’altres que lluitaren per aconseguir el reconeixement internacional d’una institució que va néixer el 1906 amb l’apel·latiu familiar del “Condicionament”. Ni els fundadors d’aquella institució, ni la munió de col·laboradors, ni els artífexs del gran salt tecnològic de les darreres dècades es podien imaginar aquesta monumental/inesperada aportació que estem vivint i agraint. Orgull i agraïment es combinen amb la mateixa mesura. L’agraïment esdevé imprescindible per a tota la gent anònima que ha tret la pols de la vella màquina de cosir i col·labora en la fabricació d’elements sanitaris que alleugerin les mancances d’aquest tsunami del tot imprevisible.
Les imatges d’aquests dies només destil·len una convincent solidaritat i aquesta és una lliçó imprescindible per a totes i tots els que estudien i repassen des de casa. El reconeixement no podrà oblidar mai tot el col·lectiu docent que ho està fent possible. Servei i vocació. La pandèmia del coronavirus ha convertit molta gent en nous/inesperats mestres i docents per la lliçó de vida que estan impartint.
Cadenes humanes, aplaudiments, actitud de servei i infinitud d’iniciatives emprenedores es viuen arreu i a diari. Òbviament el món de la sanitat obrirà la desfilada de l’homenatge col·lectiu del dia després. Qualsevol expert en protocol ho ha de tenir clar. Llavors recordarem i cridarem ben alt el nom de tots aquells integrants que han mort en el combat davant l’enemic invisible i desafiant.
