L neguit del COVID19 continua. Ens té a tots atemorits. Les xifres de gent que ens ha pres esparvera. En aquesta conjuntura, el meu temps de reflexió s´ha incrementat exponencialment. També ho ha fet l´estona que dedico al correu electrònic, WhatsApps i Internet. Les meves converses virtuals amb amics han adquirit una fondària altíssima. És en aquest sentit que vull dedicar un record ben sentit a la figura de la religiosa Maria Marcet i Bonet, que ens ha deixat fa una setmana. Ella era un dels meus “proveïdors” telemàtics que més valorava. Tot el què em feia arribar aportava un hàlit d´esperança. Descansi en pau!
Dient alhora “el pecat que no pas el pecador”, com vulgarment convenim, un altre contacte em proposà un suggeriment: fer un senyal de la creu al dintell de la porta de casa, diàriament, en llevar-me. Malgrat que molts dies no surto al carrer, si més no cal obrir-la per a treure la pols. Deixant de banda rerefons religiosos, és genial.
La bíblia comenta que la plaga número 10 a l´antigor s´ordenà als jueus de marcar la casa amb un senyal identificador. Calia fer-ho amb la sang del pacte de la circumsició i de l´anyell pasqual. A partir d´ací, la plaga passava de llarg i no s´enduia els primogènits.
És evident que faig servir-ho metafòricament. Nogensmenys, hi hagué una gran diferència entre aquella pesta i les precedents. A les primeres, el suposat “destructor” no tenia llicència per arrasar. En tot cas, no em vull autosugestionar ni tornar-me hipocondriac. Establint una mena e comparança amb la tensa vivència del Coronavirus, vull pensar que tot argument hauria d´ésser considerat com a vàlid. En primer lloc, confiant en la ciència, la investigació i la professionalitat dels equips sanitaris. Sense oblidar-nos de la creença confiada en un ésser superior que vetlla pel bé del nostre món. Les dificultats i els adéus sobtats es suporten i vencen millor des d´una creença. L´agnosticisme, la visió d´un penyasegat posterior situa l´embolat d´aquesta “pruna” en batalla perduda abans del seu inici.
Sense recórrer a la vella tesi del que “qualsevol temps passat fou millor”, ens cal aferrar-nos a una espècie de clau cremant. Per tant el meu agraïment a l´amic que m´ha traslladat la idea. De debò.
