OSTA molt d’entendre l’actitud dels que aprofiten el drama de la pandèmia de coronavirus per ajustar comptes polítics amb el passat. Aquest ressentiment, que en política és molt freqüent, a més d’emocionalment malaltís perquè fa estar sempre de mal humor -els típics “barrufets rondinaires”-, sovint es recolza en falsedats per poder-lo fer malviure. Per exemple, parlo d’aquells que des de partits que eren al govern fins a finals del 2010 atribueixen en exclusiva les retallades de sanitat als governs posteriors.
Com ha recordat fa poc l’economista Germà Bel, la principal retallada, del 21% respecte a l’any anterior -és a dir, en un sol any-, la va fer el govern del PSC amb ICV -ara Comuns- i ERC. Els tres anys següents, amb el govern d’Artur Mas, la retallada total respecte a la de 2010 va ser del 13%, greu perquè s’afegia a l’anterior, però com es veu d’una magnitud molt menor.
No ho dic pas per fer el mateix que critico, i donar les culpes als qui ara ja no recorden qui era al govern quan la crisi del 2008 ja era un fet. Tampoc el govern de Montilla va “retallar” res, sinó que com molt bé ha recordat l’antic conseller de Sanitat Boi Ruiz simplement no hi va haver recursos per mantenir la despesa anterior. O, si es vol, la “retallada” es va fer allà on eren realment els diners, amb un govern a Espanya del PSOE fins a finals de 2011. En definitiva, posar ara el retrovisor aprofitant una pandèmia que era del tot imprevisible, a més de ser una forma de manipular l’opinió pública, és de molt mal gust.
Però, a més, cal fer dues consideracions més. Una, que fins i tot sense les reduccions pressupostàries que es van haver de fer en plena crisi a partir de 2010, la pandèmia actual hauria seguit desbordant el sistema sanitari. Es tracta d’un fet que, si bé potser s’hauria pogut actuar abans i millor, el que no era imaginable és que prengués l’abast que ha tingut. Aquí, i arreu, es tingui el sistema sanitari que es tingui. Per tant, si bé és cert que si el nostre sistema sanitari hagués estat més robust, la resposta potser no hauria arribat al mateix grau d’estrès, en cap cas, hauria estat a punt per respondre a l’actual crisi sanitària en bones condicions.
La segona consideració és encara més dura d’acceptar: no tan sols no existeix el risc zero, sinó que el cost de minimitzar-lo és inassumible. Vull dir que creure que es pot tenir un sistema sanitari a punt per si un dia es produeix una pandèmia com l’actual és absurd. El cost seria fora de l’abast d’una economia com la nostra o la de qualsevol altre país. Certament, l’actual experiència servirà per fer previsions acurades sobre situacions extremes com aquesta. Però en cap cas pot voler dir, posem per cas, poder mantenir tres vegades més d’unitats de cures intensives de les que són necessàries habitualment, amb personal especialitzat, esperant per si un cas…
Una cosa ben diferent és la discussió sobre quina és l’estratègia més adequada per donar la resposta que ara és més necessària amb els recursos de què es disposa. I aquí sí que les discrepàncies són grans i mereixen una crítica política i científica. Desgraciadament, a més, aquests errors de criteri ara es mesuraran en vides humanes. Cosa que em fa pensar en si els que posen el retrovisor deu anys enrere no ho fan, precisament, per tapar o esmorteir la responsabilitat dels seus partits en la mala gestió actual de la pandèmia.
