A meva filla gran em truca des del seu confinament. Ha convertit una cambra del seu domicili en una oficina i un acurat espai de coordinació professional. Ja fa molt de temps que té assumit el teletreball i em pregunta algunes coses al voltant d’un projecte. La Maria a Barcelona i l’Anna a Mallorca. Tan a la vora i tan lluny alhora. Les trobem a faltar com no us podeu imaginar.
Aquests dies tothom troba a faltar tothom. La gent s’emociona i s’entristeix. Ens necessitem quan les coses no van bé. Es modifica la percepció de la distància física existent entre amics i familiars. La d’avui és també una trucada emotiva com no podia ser d’una altra manera. Sabem/en que estan/estem bé però no ens podem veure presencialment ni abraçar-nos.
En acabar aquest malson, sortosament, no podrem fer un exacte ni aproximat recompte de l’immens nombre de trucades que haurem fet als amics i familiars amb la voluntat de conèixer la seva situació i una desitjada bona salut. Hem incorporat l’ús del telèfon al nostre horari de vida confinada. Li dedico un horari específic. Fins i tot, vull pensar que algunes trucades deuen resultar sorprenents per al receptor. “I ara aquest per què em truca?” Quan les coses van bé, i no hi ha problemes a l’horitzó, ens descuidem d’una pràctica sempre útil i convenient. Abans escrivíem cartes, després trucades telefòniques i per cert durant molt de temps amb sistemes prou arcaics com eren les conferències amb centraleta.
Ara sempre ens queda el recurs del whatsapp. La majoria de la gent som prou addictes al “ja et trucaré” i “l’hem de quedar” sense concretar ni una cosa ni una altra. Ara de cop i volta fem, diàriament, una ronda de telefonades que van més enllà de l’àmbit familiar i per extensió als que es troben en els darrers llocs d’un imaginari llistat de coneixences.
Tots volem saber d’uns i d’altres. Els volem sentir i també veure la cara si pot ser. Això és interessant i no implica cap retret en la seva pràctica. Ben al contrari. No ho fèiem gaire i ara ho practiquem amb escreix. És normal que tinguem una habitual reacció de fer recompte dels que coneixem i estimem.
De tots aquells que tenim a la llista, a l’agenda o allà on calgui. Ara els truquem a tots o quasi perquè no volem trobar a faltar-ne cap. Ens resistim amb ungles i dents que la pandèmia segueixi fent estralls irremeiables a moltíssimes famílies. Establim les nostres prioritats de seguiment. Ens truquem cada dia o en dies alterns o allò que el confinament ens disposi en la seva incerta durada.
Tant de bo que ho continuem fent després d’aquesta excepcional situació del tot inesperada/desconcertant i que ens ha deixat del tot trasbalsats. El meu suggeriment és recuperar i continuar aquesta senzilla i agraïda rutina. Ens ho repeteixen dia sí i dia també: en el futur la recuperació/valoració de les coses més senzilles i humanes esdevindrà el nostre principal actiu com a societat. La meva filla em demanava que escrivís alguna cosa positiva enmig d’aquesta descomunal i dantesca tragèdia. En acabar m’adono que hauria de pluralitzar el títol car les iniciatives solidàries, personals, col·lectives i empresarials suren arreu en aquests darrers dies. Això sí que és extraordinari. N’haurem de parlar.