I agafem aquesta frase en llatí, molt utilitzada en el món clàssic, i la traduïm a la nostra llengua tindrem l’expressió “no anar cap endavant vol dir quedar-nos enrere” i la veritat és que aquesta afirmació ens ha de servir en el decurs de les nostres vides per poder enfocar la manera de com hem d’abordar totes aquelles qüestions que anem reben de la impredictible vida sense masses pèrdues de temps a l’hora de reaccionar.
Sempre hem de pensar que la manca de moviment ens pot aturar del tot i que passar-nos gaire estona paralitzats davant d’un esdeveniment ens pot fer bloquejar de tal manera que perdem oportunitats de ser eficaços en la cerca de solucions. No es que no tinguem que reduir la velocitat de creuer per poder reflexionar sobre quina serà la millor paraula, el millor comportament, la millor decisió davant de qualsevol incidència, però la disminució de la marxa no implica l’aturada i en el cas que la fem no la podem mantenir. Anar endavant, mirar al front comporta pro activitat, valentia, convicció i enteresa per assolir aquells anhels, reptes i desitjos que totes les persones tenim , acomodar-nos en el passat abona la lamentació, la paràlisi i la perpetuació d’actituds rutinàries.
Tots plegats ens trobem en una cursa en què constantment estem exposats al canvi i al moviment. Ningú desitja una vida diametralment uniforme, idèntica de cap a peus, tots necessitem noves experiències que ens facin ser capaços de poder establir noves perspectives que despertin la capacitat interior que tenim de poder enamorar-nos, enfadar-nos, neguitejar-nos i alegrar-nos com a base del sentir-nos vius, enganxats al fet de viure amb passió, amb extraordinària devoció.
I és en aquest senderi del viure en què anirem absorbint totes les circumstàncies, bones i dolentes, que s’aniran presentant en el nostre recorregut sempre tindrem l’actitud de mirar-les fixament als ulls i trobar el motllo per adaptar-nos, de vegades amb dificultat i tristesa i altres amb l’eclosió de felicitat pertinent, però sempre amb projecció cap endavant.
La mirada enrere, pel retrovisor d’allò viscut, ha de servir per no repetir errades ja comeses però aquest cop d’ull a la història, al passat ha de ser fugaç, potent però efímer, que no ens xucli fins un episodi de por o de rancúnia o de falsa protecció que faci que el nostre futur es vegi taponat per una conducta més a la defensiva, sense expectatives de millora. Parar-nos una estona en el camí pot arribar a ser positiu pel proper pas, fer-ho molta estona, ens pot fer quedar-nos definitivament enganxats en una posició estèril i poc atractiva, emocionalment ancorada.
Així tots estem sota la màgia del que pensem per després traslladar-lo al que sentim i acabar el cercle amb el nostre comportament. Si tot ho enfoquem amb l’actitud necessària per sobreposar-nos sempre i gaudir d’allò que ens ha tocat viure, acabarem per oferir al món uns sentiments i uns comportaments que ens aproparan moltíssim a l’optimisme i a la tenacitat i així d’aquesta manera poder mantenir un equilibri en l’estat d’ànim entre positiu i altament positiu.
Sempre recordarem les paraules d’una noia tractada de limfoma de Hodgkin que preguntada per la seva situació va respondre: “Avui he passat tot el dia en una sessió de quimioteràpia. No era així com m’imaginava el meu 21è aniversari. Però escolta! He arribat fins a aquesta edat, i si encara segueixo aquí per quan compleixi 22, llavors no tinc res de què queixar-me”.
Sense paraules.
