En anteriors articles, he parlat, diverses vegades, del problema del despoblament, en el món rural. A Catalunya, afecta 600 dels 947 municipis.
Les proporcions a la resta d’Espanya són similars a les nostres. Però, si aquest és un dels grans problemes, no ho és menys el fet de l’envelliment de la població restant.
El percentatge d’edat, a cada poble, suposa un clar decantament cap a les persones grans, amb el que exigeix d’atenció personalitzada, per una banda, i col·lectiva, per una altra. També, un gran esforç econòmic, per part dels ajuntaments, que no sempre troben ajuda externa per fer-hi front.
És habitual, en les normatives públiques, exigir uns determinats percentatges d’ús, en determinats equipaments i serveis, que no poden assolir-se en pobles petits. Aleshores, és quan es veuen les prioritats, d’uns i altres, en funció del color polític i la sensibilitat per unes polítiques o unes altres. Però, tot té un límit. Els recursos són escassos i les despeses, elevades, de manera que es fa complicat arribar a tot arreu.
En el cas de la província de Barcelona, si no fos per l’existència de la Diputació de Barcelona, la major part dels equipaments i serveis destinats a la gent gran no existirien. Així de clar i així de contundent. I, una vegada creats, si no fos pels ajuts anuals, no es podrien mantenir. En aquest cas, com en molts altres, l’existència del govern de la Generalitat passa desapercebuda, perquè ha deixat de complir les seves obligacions. Un efecte més del caos que impera en el Govern i en els partits independentistes, ocupats en les seves batalles internes i externes, en comptes de resoldre els problemes dels ciutadans.
I per què en els pobles petits hi ha aquesta necessitat d’equipaments i serveis a la gent gran? Doncs, perquè són majoria els que tenen els fills fora del poble i hi fan vida, sense tenir al costat els familiars més propers. Aleshores, és vital crear i mantenir equipaments i serveis pensats per a ells. Centres de dia, o casals de la gent gran, per poder sortir i compartir, ni que sigui unes hores al dia, amb altres persones del poble. Àpats a domicili, per garantir menjar saludable, a preu reduït, portat a casa, cosa que també serveix per controlar que no hi hagi cap problema. Visites mèdiques i de la treballadora social, per garantir l’estat de salut, i el cobriment de les necessitats bàsiques i, si cal, una treballadora familiar, que l’ajudi a sortir una estona per anar a comprar o passejar.
I disposar del servei de teleassistència. Aquest ha estat i és un servei fonamental per tenir tothom tranquil a casa. Els pobles petits, amb ajut de la Diputació, hem facilitat aquest servei, de forma generalitzada i, en molts casos, totalment gratuïta, de manera que ningú ha de pensar si el pot o no tenir. Més de noranta mil s’han distribuït via Diputació i ajuntaments. Amb tot, no pot ser que el govern català no compleixi amb les seves obligacions i deixi entitats, organitzacions socials i ajuntaments sense els ajuts necessaris.
Es parla molt i es fan molt compromisos verbals, no traduïts en fets concrets, i això va enfonsant el món rural, que precisament necessita garantir uns serveis essencials per poder competir amb els de les ciutats. En el món rural, es pot viure molt millor que en les ciutats, sempre i quan la garantia dels equipaments i serveis bàsics sigui real. Aquest és el repte i aquesta és l’exigència.
