El confinament d’aquests dies ens ha fet replantejar i descobrir moltes coses. Imagino que els que ho passen més malament, a més de la gent directament afectada, necessitada i més vulnerable, són els addictes al "sempre s’ha fet així" i tots aquells que palesen una malaltissa fidelitat a normes i pautes quotidianes. Tot ha canviat o, més ben dit, tot s’ha aturat. De cop i volta s’ha produït un canvi excepcional -m’agrada més que extraordinari- i ens hem hagut d’adaptar a una nova i peculiar quotidianitat.
Les coses no són com sempre i qui sap si canviaran força en el futur més immediat. La sorpresa i el desconcert han donat pas a una singular/inesperada rutina que es veu endolcida en comptar els dies que resten perquè s’acabi. El compte enrere de dies i setmanes és també una de les nostres particularitats. Comptem el temps que falta per les vacances, per un pont laboral, pel període nadalenc o per arribar a la jubilació.
Molts encara recordem aquell atrotinat calendari de la mili on sabíem de memòria els dies que faltaven per al nostre comiat en el servei a la pàtria. Ara ens engresquem mútuament quan pensem que les autoritats parlen de quinze dies i ja ens trobem a l’equador de la primera setmana d’enclaustrament. Em temo que això serà més llarg. Qui sap si un parell o tres setmanes més. No ho sé pas. En qualsevol cas tindrà una data de caducitat en funció d’una combinació de factors mèdics, organitzatius i òbviament de responsabilitat individual i col·lectiva.
Aquests dies, per temes de recerca i simple recordança, em venen al cap les tràgiques experiències de les persones que hagueren d’amagar-se a casa o al bosc en temps de guerra i postguerra. En els primers dies del conflicte es tractava de salvar la pell respecte als qui controlaven la situació. "És covard com un ratolí" resaven alguns fulls de denúncia i advertiment sobre possibles emboscats per part dels revolucionaris.
En temps de postguerra no hi hagué perdó ni misericòrdia per a molta gent que no havia fet res ni havia considerat/volgut/pogut agafar el camí de l’exili. Penso com deuria ser aquell etern tancament que no permetia fer cap mena de soroll, obrir una finestra ni fumar una cigarreta en el terrat de l’immoble. La mare o esposa havien d’anar molt amb compte a l’hora de comprar o relacionar-se amb els veïns, sovint, miserables delators.
Res a veure, doncs, amb el nostre just i responsable confinament. Un cop d’ull a la història més propera ens pot donar un alè d’optimisme que serveix per valorar el privilegi de la nostra situació vers la d’aquella gent que es jugaven la vida pròpia i de la família.
El tema dels emboscats és un dels drames més durs i colpidors de la nostra història recent. El cinema i la literatura ens n’ofereixen prou exemples. Mesos i anys en un reduït espai. Sortosament podem sortir a comprar, passejar el gos propi o de lloguer (!) i fer les compres més indispensables.
Espero que ben aviat tornem a omplir places i carrers amb l’emoció del retrobament, fer un munt d’abraçades i qui sap si veurem algun petó com el de Times Square. La situació és molt greu però ens cal ser forts i responsables. Ànims, somriures i coratge.
