L’altre dia mantenia una conversa molt satisfactòria amb un pare de família de dues noies de 10 i 14 anys en la qual intentàvem esbrinar el motiu pel qual avui en dia les persones maduren més tard en el seu objectiu d’assolir l’autonomia i el creixement personal necessaris per saber anar pel món amb la capacitat de poder sortir-se de tots aquells reptes que l’edat adulta ens planteja.
La meva posició defensava el fet que les noves generacions a diferència d’altres generacions anteriors ho tenen tot relativament fàcil, sense gaire esforç i amb unes facilitats per disposar d’una certa estabilitat força instaurada en la majoria de famílies.
Són generacions que sovint tenen les necessitats bàsiques cobertes i a partir d’aquí accedeixen al nivell de comoditat amb una certa confortabilitat. Un àmplia majoria participen d’activitats complementàries de formació i de lleure que surten de la franja primera necessitat (habitatge, educació, menjar i vestimenta) per gaudir d’objectes, activitats i situacions que ara fa cinquanta anys eren impensables. Ara es viatja més que mai, disposem de les últimes tecnologies en la nostra vida domèstica (mòbils, plays…), gaudim d’espectacles, ens comprem cotxes…, res que no sigui normal dins del fet d’evolucionar socialment, però hem de saber que respon a elements que configuren un segon nivell de necessitat camí del viure millor.
En aquesta realitat els joves actuals han pujat en la idea que les coses que van adquirint són normals per a les seves vides, ara ningú creu que tenir un mòbil sigui un luxe, tothom ha interioritzat que aquest aparell forma part d’una necessitat bàsica i d’aquesta manera pràcticament tot. És per tant complicat transmetre que les coses que s’allunyen de les coses primàries per viure signifiquen una conquesta del mode de vida que requereix esforç i constància. Si ho tenen tot a l’abast restem importància al fet d’haver-ho assolit. I així hem creat una generació de persones exigents en la demanda i relaxats en l’oferiment, pensant que tenen dret i accés a tot d’una manera immediata, obligada i senzilla, traient valor al fet d’adquirir experiències o coses materials prescindibles.
Una generació que ha endarrerit la seva maduració, que marxa més tard de la falda dels pares i mares (els salaris precaris i els preus de l’habitatge també hi ajuden) perquè el fet de volar significa més compromís i fortalesa que el fet de saber-se acompanyats. Ara els nens i les nenes aprenen a cordar-se les sabates i a vestir-se sols més tard, costa trobar vailets que vagin sols a comprar el pa a la fleca del costat de casa i fins i tot en el mostrador de les universitats a l’hora de fer la matrícula van acompanyats a 19 anys pels seus antecessors.
El meu pare amb 11 anys feia de barber i tallava el cabell a homes de 40 i 50 anys, ara és una situació que seria impossible d’imaginar i molt menys de viure.
El meu interlocutor apostava per un canvi de model per la pròpia evolució del món, les coses ara són diferents i el que fem és adaptar-nos als nous paràmetres que el present ens ofereix, deia. Segurament és així però en l’avaluació d’aquesta comparativa entre com anàvem assolint la maduració abans i com ho fan ara em quedo amb els valors i les obligacions d’abans front al retrocés que hem patit en la formació de les persones. Ara quan s’arriba a l’edat adulta (i salvant algunes excepcions) ho fem amb greus mancances en el fet de saber-nos enfrontar amb tot el que la nova etapa i la mateixa vida ens han preparat i el camí que s’ha recorregut fins a arribar a aquest moment de deixar anar les amarres potser no ha estat del tot rigorós per garantir una bona travessa.
Pensem-hi una mica.
