La setmana passada vàrem reflexionar sobre la crida i el pelegrinatge d’Abraham, que és paradigma per a tots els creients. Avui, en aquest tercer diumenge de Quaresma, ens aturem en un altre dels grans models que ens ofereixen les Sagrades Escriptures: el camí d’Israel a través del desert. El gran pelegrinatge de l’Èxode va partir d’Egipte. Va ser degut a l’opressió que patia el poble jueu a Egipte sota el regnat d’un faraó que no havia conegut Josep. La por d’aquest faraó al creixement demogràfic que experimentava el poble d’Israel el va portar a oprimir-lo amb diferents disposicions i càrregues pesades. Però Déu va escoltar el clam del seu poble i el va alliberar de l’esclavitud per mitjà de Moisès.
Després de la sortida d’Egipte va començar una llarga marxa amb una meta concreta: la terra promesa. Al llarg d’aquest èxode pel desert tindran lloc diverses proves i episodis: dificultats, temptacions, protestes, infidelitats, fins i tot idolatries. Malgrat tot això, els hebreus varen rebre els dons del mannà, de l’aigua i de les guatlles, i sobretot varen experimentar la presència de Déu provident. El poble d’Israel va ser un poble en camí, un poble que el Senyor va fer sortir de l’esclavatge pera guiar-lo fins a la terra que havia promès als seus pares. El pelegrinatge pel desert va ser una experiència que va servir com a purificació i maduració.
A partir de l’èxode, Israel va viure amb la seguretat d’ésser un poble alliberat per Déu i conduït cap a una nova terra.
La travessa del desert es converteix en arquetipus de tota l’existència d’Israel, perquè és una experiència palpable de la salvació de Déu. El poble recordarà per sempre més aquesta experiència fonamental del desert, una etapa de la seva història en què vivia amb una total dependència de Déu i caminava guiat i protegit per Ell. L’èxode serà un memorial sempre viu i present. El qui ha passat alguna vegada per una experiència de desert personal, de sentir-se despullat, fent camí però confiat en la providència de Déu, sap fins a quin punt aquest fet marca tota la vida.
La confiança en Déu és l’actitud fonamental per fer el camí del desert. Creure en Déu significa fonamentar en Ell la vida, deixar que la seva Paraula l’orienti cada dia, en les grans decisions i en els detalls petits. La fe ens fa pelegrins a la terra, encarnats en el món i en la història, però sempre en camí cap a la pàtria celestial. El creient viu seguint uns criteris que sovint no coincideixen amb les modes o l’opinió del moment, i ha d’observar una conducta que no concorda amb la manera de pensar de la gent. El pelegrí no ha de tenir por d’anar "contra corrent" per viure la seva fe, perquè segueix el seu camí amb la certesa de la presència del Senyor en la seva vida i en la història.
La fe, la confiança en Déu, és posada a prova durant el camí. El poble d’Israel que ha experimentat la força del poder alliberador del Senyor, quan topa amb les primeres dificultats de manera sorprenent murmura contra Moisès. Amb les seves protestes demostra que no acaba de confiar que el Senyor seguirà sostenint-lo enmig dels perills, que no confia en la providència de Déu. Les proves tot al llarg del camí es converteixen en oportunitats per refiar-se només de Déu. Cal mantenir-se atents a la seva veu, escoltar la seva Paraula, que guia i sosté enmig de les proves. És Déu mateix el qui condueix i conforta, tot enfortint el cor.
L’experiència del poble d’Israel en l’èxode és, per damunt de tot, l’experiència de Déu alliberador. La Quaresma ens ajuda a viure en aquesta fe i confiança en Déu, superant les proves i temptacions que puguem tenir.
