Reconec que molts anys dedicats a l’estudi del comportament social no són cap garantia per entendre bé les reaccions que s’observen davant de situacions excepcionals i, sobretot, inèdites com les de l’epidèmia del coronavirus. Se sol dir, i fins a un cert punt deu ser veritat, que en situacions límit es mostra el millor i el pitjor de la condició humana. I no necessàriament repartit en dos bàndols, sinó que és en cadascú de nosaltres que hi ha el millor i el pitjor. S’accentuen les pors -que és un mecanisme de defensa necessari i funcional-, però també les reaccions de coratge que solen derivar, precisament, d’una resposta adequada a la por. També s’observen grans mostres d’altruisme, al costat de comportaments egoistes, dos termes que en aquestes ocasions hauríem de despullar del seu significat moral i estudiar-los en la seva dimensió estrictament social i grupal, és a dir, com a mecanismes de defensa dels grups a què pertanyem, a vegades amb interessos enfrontats i que hem de prioritzar (la família, el veïnat, la feina, la ciutat, el país…).
La pandèmia que ha arribat sense avisar, sense que l’haguéssim pogut preveure, està posant en evidència -deixeu-m’ho dir amb un oxímoron- la "sòlida vulnerabilitat" sobre la que s’aguanta la nostra vida de cada dia. Vull dir que hem sabut domesticar la precarietat de tot plegat amb una més que notable audàcia. Que tot s’aguanta per un fil, però que s’aguanta prou bé. Agafem l’exemple de la producció, distribució i venda d’aliments. Pagesos sotmesos a condicions de mercat precàries i climàticament incertes subministren productes a empreses que per transformar-los han de plantar cara a condicions de competència duríssima per llavors distribuir-los, diàriament, de manera extraordinàriament ben calculada i eficaç a través de xarxes comercials altament organitzades i tecnificades perquè no tan sols les lleixes estiguin plenes sinó, més complicat encara, que hi hagi tot allò que hi volem trobar i en quantitats precises. Aquesta cadena és d’una tal complexitat que el fet que habitualment vagi com una seda amaga el fet que, per molt que hi hagi plans de contingència preparats, un gra de sorra a l’engranatge ho pot aturar tot.
I, és clar, qui diu un gra de sorra diu un virus que encara és més poca cosa. Un virus sense consciència i, per tant, sense maldat moral però per això mateix amb una lògica biològica d’una agressivitat reproductiva brutal i sense límits, capaç de posar en risc tot el castell de seguretats en què vivim. Potser aquesta serà l’única lliçó positiva que en podrem aprendre, i que es podria desengranar en aquests punts. Primer, tenir consciència de la vulnerabilitat personal i col·lectiva del nostre món. Segon, admirar la capacitat de controlar-la i poder viure en una complexitat que produeix benestar i que no para de créixer. Tercer, reconèixer que els més grans imponderables no venen de la maldat humana sinó de la nostra imponderable condició biològica. Quart, que fins i tot davant dels imponderables, hi ha capacitat de reacció per tornar a una situació d’equilibri biològic i social: la malaltia es controlarà, tindrem vacunes i aviat es reprendrà la que ara ja sabem que és una estantissa normalitat, defensada amb urc, intel·ligència, audàcia i voluntat de progrés.
Hi ha una cinquena lliçó que, segons com s’entengui, pot esborrar totes les anteriors: en poc temps oblidarem què ha passat i tornarem a confiar cegament en aquella "sòlida vulnerabilitat" que ens fa sentir segurs i que, qui sap, és la condició d’ignorància que exigeix el retorn a la sensació de normalitat. I, entretant, comprem muntanyes de paper higiènic, una gran metàfora del cangueli que estem passant.
