Hem entrat en una situació real de crisi sanitària i social que exigeix racionalitat, prudència i sentit comú. Fins ara s’ha gestionat la crisi des de la prudència. S’han activat protocols i pres les mesures que calien en funció de la informació real de què es disposava. Sense ànim que soni a retret, segurament ens hem adonat tard que hauríem d’haver seguit el full de ruta que han marcat països com la Xina o Itàlia i prendre decisions per evitar situacions i no analitzar situacions una vegada que s’han donat. En qualsevol cas, segurament encara som a temps de corregir-ho i hem de rebre amb bons ulls, per exemple, el tancament de les escoles, per molt que signifiqui un problema d’importància per a les famílies, o la possibilitat del teletreball, que servirà per començar a familiaritzar-nos-hi. Són mesures que s’esperaven la setmana que ve i no cal allargar més una decisió irreversible i que, es vulgui o no, és necessària.
No podem confondre el risc de mort (tot i que no l’hem de perdre de vista en grups de risc) amb la necessitat que els serveis sanitaris estiguin en disposició de donar resposta a la crisi. Tenim un bon sistema de salut, però absolutament tensionat i desprotegit des de fa deu anys com a conseqüència de les mesures restrictives que va portar la crisi econòmica que va esclatar l’any 2008. En una situació de certa normalitat, el sistema presenta carències, si li sumem el que està passant i el que està per venir podem pensar que tenim un problema. Ara potser valorem el que és desatendre la sanitat pública i malviure amb pressupostos prorrogats a tot arreu.
No ens hem d’espantar de decisions extraordinàries en moments que no s’han viscut mai o almenys ningú viu. El que és estrany, com diem, és que algunes no s’hagin pres abans. És estrany, per exemple, haver permès, encara que soni a barbaritat, concentracions de persones com les manifestacions del 8 de març o la irresponsabilitat d’autoritzar el viatge al Regne Unit de 2.500 afeccionats madrilenys de l’Atlético. El que ha passat a Itàlia passarà aquí i l’excepcionalitat l’hem d’assumir, amb responsabilitat i amb la naturalitat de què siguem capaços. Els governs central i autonòmics han de reaccionar amb contundència a les necessitats d’empreses i treballadors i insistir, una vegada més, en la importància de la consciència preventiva individual, imprescindible per afrontar aquesta crisi.
