El darrer escàndol dins la Conselleria d’Acció Exterior, Relacions Internacionals i Transparència evidencia que resten moltes millores a fer en la forma de resoldre els casos d’assetjament sexual en els diferents àmbits de la vida laboral. Estem immersos en una persistent paradoxa entre la ferma reivindicació/mobilització popular i la pèssima gestió de fets puntuals que tristament sovintegen arreu. L’eficàcia en la resolució d’un escàndol ha de ser contundent i amb total concordança en relació amb el clam popular que es viu i s’escolta, sortosament, en els darrers temps. No anem pas bé si resulta que el depredador/assetjador actua amb impunitat i sense contemplacions durant molt de temps. Sembla una broma de mal gust. No es pot mirar cap a un altre costat o canviar el suposat culpable de secció o departament amb la finalitat d’arreglar/tapar el conflicte. Les coses no es resolen amb el trasllat del mossèn, el mestre, el monitor o el cap de gabinet. La targeta ha de ser vermella directa en el primer minut del conflicte. Carles Garcias Hernàndez, home de confiança de l’exconseller Alfred Bosch, ja feia temps que actuava de forma continuada i sense escrúpols dins i fora de la conselleria. És una història massa habitual. És una història de víctimes i d’un pervers personatge que s’aprofita d’una manifesta superioritat. No es pot permetre que hi hagi persones que tremolin només sentir les passes de l’abusador, que comptin el temps que resta per sortir de la feina o que resin per no ser cridades al despatx en acabar la jornada amb arguments del tot inversemblants. També són preocupants algunes de les frases que més es repeteixen quan es destapa l’escàndol i suren els primers comentaris i testimonis: "Era de domini públic" o "tothom ho sabia". Tristament des de fa molt de temps se sabia el que passava en la majoria de teatres d’òpera del món, a l’Ajuntament d’Argentona i ara al carrer de la Pietat de Barcelona i no s’hi ha posat remei.
Les víctimes tenen por per raons òbvies. La víctima palesa veritable pànic perquè té un contracte temporal, unes obligacions familiars o es troba en els principis de la seva vida professional en el marc d’una colpidora precarietat. Però entre els que saben què passa – en aquest cas des del mes de setembre- ben segur que s’hauria de trobar (!) qui destapi els fets. El clam del carrer ha d’entrar per les portes i finestres de tota mena d’espais laborals i evitar que els abusos es perllonguin en el temps. L’assetjador manifesta una activitat polièdrica en les seves accions. Sovint són prou indicadors els seus acudits, comentaris, propostes, bromes monotemàtiques o els moviments dels seus braços que esdevenen veritables tentacles que es mouen i grapegen a tort i a dret. Algú li ha de parar els peus en els primers símptomes de l’assetjament i no esperar que la bola es vagi engrandint. No em convenç gens que en el darrer acte de cada drama aparegui una escenificació de penediment per tot el mal que s’hagi provocat o per la ineficàcia/negligència a resoldre el problema. Amb molta més diligència i coratge es podria evitar una tragèdia, llargament anunciada, i la teatralitat d’una disculpa on roman el descarat oblit per a totes les víctimes que han viscut el corresponent calvari.
