Estic llegint un llibre de l’arquitecte romà Pier Vittorio Aureli, titulat "Menos es suficiente" (Editorial Gustavo Gili, S.L., Barcelona, 2016). A la pàgina 56 em sorprèn una citació que fa de l’alemany Bertolt Brecht, per a qui el comunisme és «la distribució equitativa de la pobresa». Més enllà de la particular opinió que cadascú tingui sobre els grans paradigmes com són el capitalisme o el comunisme, aquesta citació em fa meditar sobre el «límit». De fet, em commou!
El límit: sí, aquest espai que es pot concebre com una línia infranquejable que divideix i separa, que aïlla. O bé, com aquesta transició entre dues o més realitats que el límit uneix i la naturalesa de les quals és porosa.
Fent l’exercici d’estirar els conceptes, podem dir que la consciència dels propis límits ens aporta dades sobre com som de pobres en realitat. Posar l’accent en la pobresa és destacar el que sí que es posseeix o s’és. El pobre és conscient del que té i el que li falta. Topa amb els seus límits, els palpa i es pot doldre d’ells o, bé, acollir-los, respectar-los i treballar la seva circumstància. Quan comencem a tenir abundància de béns aquesta consciència de límit es perd. El meu pare sol dir: "En l’abundància hi ha el malbaratament". Doncs sí, quan acumulem més del que podem gestionar, ens malgastem, perdem consistència, to.
Aquesta accepció més optimista fa del límit alguna cosa compartible, tal com la pobresa de la qual parla Brecht. El comunisme -aquest gran desig de posar-ho tot en comú-, tal com el concep aquest literat, persegueix que la pobresa sigui equitativa. A cadascú la seva porció de pobresa. Així aquesta perd la seva densitat i comença a veure’s com un valor a compartir. La pobresa, la mancança, la intempèrie ens fan creatius i solidaris per afrontar de forma col·laborativa allò que sols i soles no podem.
Vist així, el límit deixa de ser una cosa que constreny, que coarta la llibertat, i passa a ser una cosa que conté, que evita que em dissolgui en el tot perdent la meva identitat. I aquest contenidor -a més del propi cos, la psique, la història personal … – el conformen les persones que m’envolten i les quals també em són continent. El meu límit, doncs, és un límit social.
Al final del llibre "Menos és suficiente" em torno a topar amb una frase, que em porta a diversos llocs: «La convivència exigeix una menor llibertat individual». No és que la llibertat individual s’empetiteixi, sinó que es fa menor en el sentit d’humil. Aquesta citació em recorda el doctor Alfred Rubio de Castarlenas, qui solia dir que la llibertat és una cosa social i, vist així, la meva llibertat no comença on acaba la teva, sinó que ambdues s’interrelacionen i creixen juntes.
Treballant a partir de la citació de Pier Vittorio Aureli, la convivència és una gran escola on aspectes com la llibertat i el límit no poden ser conceptes abstractes, ni de bon tros estàtics, s’han d’encarnar dinàmicament dia rere dia.
Sota la perspectiva del límit com a lloc de transició porós, el meu jo no s’acaba en mi, sinó que continua estenent-se en un més enllà que són les relacions presencials i virtuals que mantinc, així com sobre l’hàbitat on creixo, el qual està connectat amb el planeta sencer. Fins i tot, les meves idees i sentiments viatgen més enllà del que pugui imaginar, com pol·len pel vent.
Amb la llibertat passa el mateix, tal com anem comprenent. El que concebo com «la meva llibertat» va més enllà de mi i afecta tot el que té a veure amb mi, en sigui o no conscient. Qualsevol decisió que prengui està marcada per les circumstàncies que estigui vivint i s’encarna en els límits que em donen la possibilitat de ser qui sóc. De manera similar, la llibertat dels que m’envolten també forma part de la meva vida com l’onatge de la mar és part de la costa.
Sens dubte, hi ha pobreses i pobreses, i aquí l’he abordat d’una manera més aviat conceptual. No és la meva intenció banalitzar, sinó arribar-hi des d’una altra riba. Potser alliberar una mica de la càrrega negativa amb la qual es tracta a les estadístiques i en els noticiaris. En els diccionaris la conceben com «falta de», en un sentit negatiu i de privació. Jo he volgut, igual que amb el concepte de límit, nomenar-la des d’un sentiment vitalista. La seva etimologia llatina la defineix com «parir o engendrar poc». Poc ja és alguna cosa i aquesta cosa és potser la meva realitat, des de la qual puc créixer. Aquest poc que sóc no és poca cosa, perquè sóc jo i la meva circumstància. Si em veig així, pertanyent, no aïllat, sóc molt més que poc. I, sens dubte, si puc sentir els meus límits de manera porosa, frego amb les poques i els pocs que m’envolten per ser aquestes gotes d’aigua que corren riu avall cap al mar.
