El feminisme ja parlava d’una societat en què les dones visquessin sense cap tipus d’opressió molts anys abans que l’Organització de les Nacions Unides declarés, el 1977, el 8 de març com a Dia Internacional de les Dones. Però aquest dia ens serveix com a coartada perfecta per recordar, per reivindicar, per protestar. El 8 de març no es celebra. El 8 de març es reivindica. L’activista Petra Kelly va dir en una ocasió que «tothom vol tornar a la natura, però no vol fer-ho caminant». Kelly, tot un referent del feminisme, l’ecologisme i el pacifisme, va ser una de les primeres dones a establir un vincle directe entre degradació ambiental i sexisme. Tenia clar que qualsevol compromís amb la natura i el medi ambient havia d’anar lligat a assenyalar i atacar les estructures de dominació de l’home sobre la dona. Calia, i cal, vincular els dos conceptes. Calia donar forma a l’ecofeminisme que, enguany a Terrassa, vehicula la campanya del 8 de març amb aquest moviment interseccional que vol desmuntar l’abisme fictici que separa la humanitat de la natura, i ho fa reclamant noves formes d’organització econòmica, política i social des de la perspectiva de les dones.
Fa tot just poc més de dos segles que es va començar a prendre consciència que la necessitat d’una lluita de classes havia d’anar acompanyada d’una lluita per la igualtat de gènere. Lluites, doncs, que mai han d’anar soles.
Aquelles persones, però, que van viure la Revolució Francesa que va començar a sacsejar la necessitat d’igualtat, potser es posarien les mans al cap al veure com, avui, els drets fonamentals de les dones (com la llibertat, la seguretat i la igualtat d’oportunitats en educació, salut, ocupació, participació social, cultural i política) encara no s’han assolit.
Vivim, per desgràcia, envoltades d’una misogínia i un masclisme que es nodreixen d’una extrema dreta que va guanyant presència a les institucions, amb la complicitat de formacions que haurien de plantejar-se què suposa donar veu al discurs de l’odi.
Com a Ajuntament tenim clar que cal invertir en recursos per atendre les dones que pateixen o han patit violència masclista. A Terrassa comptem amb el Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD), que cada any n’atén gairebé un miler, que ha reforçat l’equip d’especialistes i ha incorporat el servei d’atenció psicològica a menors, fills i filles de dones que pateixen violència masclista i noies joves víctimes de relacions abusives.
Però també tenim clar que cal seguir apostant per un moviment actiu i proactiu com és l’ecofeminisme, que busca sinergies entre el feminisme i l’ecologia per trobar solucions comunes. Què pretén? Situar la vida al centre, reprendre els llaços amb la natura, prioritzar les relacions personals i els vincles i denunciar com l’economia i la política s’han consolidat en contra de les bases materials que sustenten la vida.
Saben que el canvi climàtic afecta més les dones que els homes? Saben que el 80% de refugiades climàtiques del planeta són dones? L’ecofeminisme planteja anar més enllà d’aquesta presa de consciència i reivindica, per exemple, una divisió més justa de les tasques de reproducció i cura, la presència de més dones en posicions de lideratge polític i un urbanisme feminista que reclama una vida al centre de l’espai públic, amb espais verds i mobilitat en transport públic.
El lema de la campanya d’enguany a Terrassa és «Ecofeminisme: No hi ha verd sense lila», amb una imatge que ens evoca el sosteniment de la natura per part de les dones sorgida d’un concurs de cartells entre l’alumnat de l’Escola Municipal d’Art i Disseny. La campanya proposa 56 activitats gràcies a la tasca de la Regidoria de Polítiques de Gènere, d’altres serveis municipals i de la Comissió 8 de Març, tot un exemple de treball transversal i en xarxa. Hi trobareu activitats per debatre sobre noves identitats, dones i ciència o emergència i justícia climàtica, amb un èmfasi especial en activitats adreçades a la gent jove.
El 8 de març és un dia de reivindicació i amb una mirada d’esperança, però no vull deixar de recordar els nombrosos dies tristos que patim quan el masclisme mata una veïna, una amiga, una companya, una filla. No podem normalitzar que hi hagi dones assassinades a mans dels homes que, suposadament, les estimen. Això no és amor, és possessió, és masclisme.
La també activista Angela Davis va dir en una ocasió que «el feminisme és la idea radical que defensa que les dones som persones». Aquesta radicalitat encara és necessària.
