Un altre dia més en un món fet només per a un grup de persones. Un altre dia més aguantant mirades i xiuxiuejos de la gent quan passo pel seu costat. Un altre dia més on hauré de canviar o cancel·lar els meus plans, pel fet que és inaccessible per a mi. Un altre dia més en la vida d’una persona en cadira de rodes.
Tendim a pensar que el nostre món està adaptat a tothom i que tothom hi pot accedir de forma lliure i voluntària, però no és així. A causa de la seva “discapacitat” (paraula de la qual parlarem més endavant) la persona es troba amb limitacions en el seu dia a dia, tant per accedir a certs llocs (establiments, carrers…) com a l’hora d’aconseguir un treball o introduir-se dins la societat tal com poden fer altres persones.
Quan parlem de “discapacitat”, ens parem a pensar realment en la connotació de la paraula? Sabem que ens estem referint a aquestes persones com a gent que no disposa d’unes capacitats que considerem normals? Ens parem a pensar que poden tenir moltes altres capacitats de les quals potser nosaltres no gaudim? Qui posa la definició de “normal”, si tothom percebem les coses de manera diferent?
