Rosega els ossos." Traduït a la llengua del Quixot, no precisament amb la fórmula de la Trinca, vindria a ésser "a falta de pan, buenas son tortas". Tesi vàlida, a hores d’ara, a nivell de Can Barça, on el futbol brilla per la seva absència. M’avorrien els plantejaments del Txingurri Valverde. I res no ha millorat amb en Quique Setién. Hem anat a bastant pitjor. Els exemples d’Eivissa i Nàpols parlen per si sols… Alhora, en la vessant política. Em fastigueja sobiranament l’immobilisme del tal Quim Torra. Després de sentenciar, fa més d’un mes, que la legislatura era esgotada s’ha autoconcedit una pròrroga absurda. Com si es tirés pedres a la pròpia teulada. Què espera a fixar d’una vegada la data d’eleccions?
Una cosa és rosegar. L’altra arrossegar. En ambdós casos, uns i altres mal-passegen llurs vergonyes incongruentment. Cap dels dos ens citats no juga a res. El primer es pot passar una hora sense picar a porta (com a Eivissa o Nàpols). I el segon més de vint mesos escalfant una trona, sense governar ni presidir res. Amb consellers que no aconsellen i tibant dels rèdits d’una legislatura buida de continguts/esquemes. Per tant, faig el joc de contrastar dos verbs semblants que gairebé tan sols es distingeixen per la utilització d’una o dues "s". Es troben sols com mussols. Requereixen la complicitat d’una junta amorfa i silent o el clientelisme corporativista d’un equip de govern que fa de "palmero" descarat. Dia sí i dia també, piquen a la porta d’emissores de ràdio i TV per xuclar càmera i no dir ben bé res que interessi al personal. Ja els va bé. Dessota la dita del "salut i força al canut", podríem trobar el complement del "ande yo caliente y ríase la gente". Seguint amb una frase del conjunt de Canet, "al poble que el donin pel sac". Quina presa de pèl!
Començo a tenir pressa. Em faig gran i res del que veig a l’entorn (en esport, política o altres àmbits socials) no em fa el pes. No vull ésser pessimista. Tal vegada l’anàlisi crítica del que veig em produeix desencís i fàstic. Tinc/tenim el dret a gaudir de "menús" bastant millors dels que ens vénen oferint. Més ben elaborats… A mi, no em queden tants telediaris per passar a millor vida. Això sí, seria una sort perdre’ls de vista.
