VUI voldria fer un reflexió sobre la transcendència del que el prestigiós psicoanalista Eric Fromm, autor de diverses publicacions ( entre elles "Por a la llibertat"), en diu el tercer naixement. És una constatació poc explicada.
Ell afirma que la tasca més important en la vida d’una persona és donar-se naixement a si mateixa per poder arribar amb plenitud a ser la persona que potencialment ja és.
Ens indica que hi ha tres naixements possibles a la nostra vida: el primer és el moment de la concepció, quan els pares dibuixen el primer model desitjable del fill que comença a ser. El segon és quan surti del ventre matern, quan el fill es converteix en una realitat i no sempre coincident amb el que havíem desitjat. Acceptar-lo sense recança, amb un amor sincer i compromès, és substancial perquè, sota l’impuls d’estímuls afectius valoritzants per part dels pares, el fill sigui capaç de prendre el relleu en un punt del procés i fer camí des de la seva pròpia iniciativa. Vol dir poder passar de la total dependència a la plena autonomia, que no impedeix acceptar ajuts i suports quan calgui. Aquest es el tercer naixement, segons E. Fromm.
En el context dinàmic i constantment canviant de la societat actual que va creant nous paradigmes que exigeixen un constant desaprendre allò que va quedant ràpidament obsolet, per aprendre opcions noves i maneres diferents de gestionar realitats successives, és necessari fer possible aquest tercer naixement. I els pares hi han de saber contribuir amb una actitud correcta. I valenta.
Hem de tenir clar que l’objectiu de l’educació actual és preparar els nens i joves per a uns escenaris de futur que encara no existeixen. Arribarà un moment en què els pares deixaran d’estar capacitats per ajudar-los ja que els nous horitzons exigiran entrenaments diferents i molt creatius. És necessari saber quan cal fer un pas al costat. Sobrepassar els límits adequats es pot convertir més en un destorb que en un ajut. El tercer naixement pretén donar valor a aquesta autonomia en la conducció del propi desenvolupament personal orientat cap als escenaris d’un futur imprevisible.
Però durant el tram en què els pares som protagonistes en la conducció del procés de creixement mental i emocional dels seus fills, han d’ajudar-los a desenvolupar competències i capacitats nuclears en la seva evolució. Em refereixo bàsicament a potenciar la seva capacitat analítica per avaluar els fets amb esperit crític i, com ja he esmentat, actualitzar-se constantment, sabent-se adequar a noves exigències, reforçar el talent creatiu i la mentalitat emprenedora, organitzar-se bé per aprendre a controlar l’estrès i evitar desbordaments. I finalment saber utilitzar amb eficiència els nous recursos competitius per encaixar en la nova societat que vindrà.
Dissortadament encara hi ha joves que mai han pogut tenir aquest tercer naixement. A vegades per ignorància sobre com fer-ho. També per manca de compromís dels pares en l’educació dels fills, actuant amb principis rígids , amb rutines antiquades i no gaire caliu afectiu.
També n’hi ha altres de més problemàtics, que acaparen tot el procés des d’una educació sobreprotectora, creadora de subordinació i poc rica de contingut. El problema rau que aquests pares són de fet especialment mares, donen la impressió que estimen molt i això camufla el problema. A nivell possiblement inconscient, hi ha una mentalitat narcisista, amb un fons d’egoisme malaltís i actitud dominadora, que propicia la dependència emocional del fill. Com que la ignorància és atrevida, fan valoracions sense contingut efectiu com, per exemple, "tu triomfaràs perquè ets guapo o ets fort o bon nen…". Valoracions ben infantils.
A vegades es dóna, també, que la parella del fill pot ser vista com una rival en el grau d’influència. El tipus de mare que descric no actuarà com a mediadora. Més aviat es prodigarà a ajudar a crear distancia entre ells. No serà estrany que el fill, ja adult, atrapat per la mediocritat, el sentiment de fracàs i tal vegada una baixa qualificació laboral, es comporti a casa seva amb actituds masclistes, i autoritàries. I aquests impulsos de pèrdua de centralitat emocional, i d’infelicitat, ja que no condueix amb autonomia pròpia la seva vida, poden portar-lo a reaccionar amb una fugida de responsabilitats i trencar el vincle amb la família, que ell i la seva esposa han creat. Si tenen fills, seran les principals víctimes si no hi ha capacitat de reacció.
He volgut dibuixar un escenari dur, però real, com a contrapunt a una orientació educativa familiar ben enfocada, que balanceja bé l’ajut i la creació de bons estímuls impulsors de creixement global del fill per part d’uns pares que estimem.
I no oblidem que l’amor exigeix generositat, i en un món tan materialista no esdevé fàcil donar desinteressadament. Assegurem-nos que aquesta és la marca autèntica del nostre amor, un amor que dóna vida i llibertat, que es fa present sempre que cal però que no fa nosa.
Estimem els fills perquè quan arribi el moment adequat se’n puguin anar i construir el seu propi somni. Els pares sempre estarem a prop, per si ens necessiten i especialment si entren en situacions de turbulències amb risc per a ells. També hem de dir que una carícia ben donada mai perjudica l’autonomia d’acció del fill.
Pel que fa als adults atrapats en el focus d’influències negatives esmentat, si en prenen consciència i saben reaccionar, sempre estaran a temps per guanyar valor.
Jordi Balcells Gené. * L’autor és pedagog i psicòleg.
