ES obres del IV Cinturó, B-40 o com se n’hagi de dir tornen a estar sense data de finalització, si és que mai n’havien arribat a tenir. Són poc més de 6 quilòmetres i, pel temps que fa que duren les obres, es pot dir que no han avançat ni mig metre per dia. A més, del pressupost inicial al que haurà costat el dia que s’acabin, si s’acaben algun dia, hi haurà un sobrepreu que ara mateix no ens podem ni imaginar.
Ras i curt: és una evidència que l’Estat o no ha tingut cap interès en aquesta autovia o és d’una incompetència total per dur-la a terme. Podria ser que des del despatx del Ministerio de Fomento de Madrid això de Terrassa-Viladecavalls-Olesa els soni al Far West. O al Far Est, per ser més exactes. I és també una evidència que el supòsit dels 60.000 vehicles diaris que podrien aprofitar els avantatges de la carretera els deu semblar poca cosa i que no mereixen cap respecte ni atenció.
N’he parlat tantes vegades aquí mateix, d’aquestes obres, que ja no queda gran cosa més per dir. N’he fet broma i n’he fet drama. Res. Cada vegada que una nova autoritat ministerial ha vingut a la colònia a saludar els aborígens i a fer promeses -que és el substitut de la quincalla que antigament havien dut a les colònies americanes-, ja ens ho hem pres com el que era: quincalla de llautó, promeses només útils per salvar algun vot, per aconseguir alguna reverència dels il·lustres acompanyants, per simular capacitat tècnica i de govern.
Però res de res: ni capacitat tècnica per fer sis quilòmetres de carretera, ni capacitat de govern per complir promeses, ni prou decència com, com a mínim, disculpar-se per l’engany continuat i pels costos sobreafegits amb què haurem de pagar la seva inutilitat manifesta.
Que el Ministerio digui ara que es tracta d’una “actuació prioritària”, més que no pas un alleujament, s’ha d’entendre com una befa, una provocació, fins i tot un insult. Si estiguéssim parlant de travessar el Montblanc, o de fer el nou túnel a la Vall d’Aran per evitar el Port de la Bonaigua, es podrien entendre les dificultats tècniques i els imprevistos. Però estem parlant d’anar de Viladecavalls a Olesa! No tenim davant un nus de comunicacions com els que hi ha a l’entrada de Los Angeles, sinó que estem parlant de fer un nus de connexions entre la C-58, la C-16 i la B-40! No cal travessar grans rius, ni seguir la costa, ni esquivar aiguamolls, ni passar per sota de ciutats senceres, només una riera seca, tres turons i quatre boscos de pins…
No sé com es reaccionarà davant d’aquest nou ajornament. No tinc ni idea si això comportarà alguna pressió dels partits catalans sobre els pressupostos que ara es discuteixen a Madrid.
No sé què en diran la Cecot, la Cambra o el govern de la ciutat. No sé si alguna autoritat del Ministerio de Fomento s’atrevirà a tornar a posar els peus a l’obra ni si tindran prou cara dura de voler inaugurar l’obra el dia que s’acabi. Però sense cap mena de reserva es pot dir que, si Berlín va tenir un mur de la vergonya, Terrassa també ja té una autovia de la vergonya.
Una obra que és l’expressió transparent del marc de subjecció política que ens governa des de lluny i ens tracta com un drap brut. Una obra que posa en evidència la profunda incapacitat per resoldre les necessitats dels súbdits, però també la feblesa dels autòctons per fer-se valer davant la metròpoli. Una obra que, si no estiguéssim tan ocupats amb l’estrès dels cavalls o els mundials d’hoquei, hauria de provocar una veritable revolta. Això ja no és per riure ni per plorar, sinó el que ve després.
