OM seria una societat sense l’humor? Segurament la vida fora insuportable, els ciutadans acabarien barallant-se, l’estat de salut seria dolent, molta gent perdria el judici i els individus formarien un ramat trist, cec i submís guiat per malhumorats amos seriosos. Sortosament no existeix una societat així, malgrat el desig i els intents de molts. L’humor és un tret propi de l’ésser humà, que apareix com un element universal de la cultura i que neix d’experiències pròpies, del fet d’adonar-se de les misèries humanes. De quina faiçó deu ser l’humor perquè sigui perseguit i censurat pels règims autoritaris, condemnat pels fonamentalismes religiosos i, sovint, qüestionat també per la democràcia mateixa? L’humor, la capacitat d’adonar-se dels aspectes còmics, contradictoris de la vida, genera des de l’antigor emocions, que han estat sospitoses, ja que pot ésser usat com una arma contra creences, ideologies, governants, etc.
L’humor ens aporta serenitat davant del mal, el sofriment o l’absurd; és un fàrmac pal·liatiu, que calma les penalitats de la vida. Però també és una arma de denúncia social i de crítica política contra les institucions que violen o intenten violar drets dels ciutadans. Deia Nietzsche que l’home pateix d’una manera tan terrible al món que s’ha vist obligat a inventar el riure. Realment és necessari molt sentit de l’humor per poder sobreviure en un règim autoritari, ja que un poble oprimit sense sentit de l’humor s’enfonsa; tanmateix, molts humoristes no renuncien a riure’s del poder, una forma de resistència que els porta gairebé sempre a la presó. El poder no té sentit de l’humor. Per això, aquest només pot arribar als ciutadans en democràcia; als règims autoritaris, en canvi, tot tipus d’humor és reprimit. Tampoc tolera l’humor el fonamentalisme religiós, sigui cristià, musulmà o jueu. La lectura literal dels llibres sagrats i les fermes creences en veritats inqüestionables prohibeixen el dret de fer humor, ja que aquest podria introduir el dubte en el si de les veritats absolutes i qüestionar-les. Algú ha vist mai un fanàtic amb sentit de l’humor?
Opinar i fer humor poden ser un perill fins i tot en una democràcia. Quants humoristes han estat denunciats, jutjats, condemnats i, fins i tot, tancats a la presó a Espanya per fer ús del seu dret a la llibertat d’expressió? És cert que l’humor empra la burla, la ironia, el sarcasme, que són formes de violència simbòlica, però no té res a veure amb l’altra forma de violència, la real. Cada cop que es denuncia, es jutja, es condemna o es tanca a la presó l’humorista no és l’humor sinó la democràcia qui ho pateix. L’humor és conflictiu i forma part de la polèmica la pregunta sobre els seus límits: quins en són els límits? Qui els posa? A l’atemptat contra la revista d’humor Charlie Hebdo es va traspassar un límit, que no fou establert pels propis humoristes, sinó pels qui consideraren l’humor com una greu ofensa. Realment, sap algú quins són els límits de la llibertat d’expressió i, conseqüentment, de l’humor? No consisteix, potser, fer humor a traspassar límits? Penso que es pot fer bromes de tot: de la mort, del sofriment, de la malaltia, de les tortures, de l’amor, de la guerra… Ara bé, el límit, potser, fora que l’humor no afegeixi més odi o més sofriment a les misèries del món. I quin humor és el que pot afegir més odi i més sofriment? L’humor que faci el botxí contra la víctima; per exemple, que un nazi, un feixista o un antisemita faci un acudit sobre una víctima jueva de l’Holocaust, això no seria gens d’humorístic. Estic convençut que l’humor és el termòmetre que ens informa de la salut de la societat. M’agrada la metàfora emprada per l’humorista de la revista Mongolia Darío Adanti en què compara l’humor amb l’ocell -“el primer mort”- que baixen els miners al fons de les mina per tal de mesurar els nivells d’oxigen. L’humor és un indicador del nivell d’oxigen respirable de la democràcia. Sovint, però, en democràcia l’humor és el primer mort per la censu- ra.
