Si ens referim al concepte taxa bruta de natalitat veurem que el que estem fent és establir una relació entre el nombre de naixements observats en un any en particular i la població mitjana de l’any considerat. És un valor expressat en tants per mil i reflecteix el nombre de naixements per cada mil habitants. Si agafem l’evolució d’aquesta taxa a Catalunya i la comparem amb els valors en d’altres països en els últims quinze anys veurem que hem invertit una tendència de situar-nos sempre per sobre de la Unió Europea a partir una forta davallada respecte d’aquesta zona. Així l’any 2007 la Unió Europa se situava al 10,9 per mil habitants de nous naixements i Catalunya ho feia al 12,2, mentre que l’any 2019 Europa només pateix un retrocés d’un punt col·locant-se en un 9,9 per mil habitants mentre que nosaltres, a Catalunya, hem patit una baixada molt considerable que ens situa en el 8,1 naixements per cada mil persones. Segurament la fredor de les dades estadístiques no ens deixa apreciar la desastrosa situació de la qual estem parlant. Per dir-ho d’una manera ràpida i preocupant, cada vegada tenim menys fills i, d’aquesta manera, s’està invertint la piràmide d’edat, envellint una població que allarga l’esperança de vida sense aturador i no està pel fet de donar continuïtat a una espècie que cada cop més es deteriora a marxes forçades. És cert que continents com l’africà i l’asiàtic garanteixen, de moment, la continuïtat dels éssers humans però el con invers de les edats ens ha de preocupar tant o més que el canvi climàtic o els coronavirus de moda.
Segurament les persones, i ara parlo de les amb qui em relaciono, catalanes ens hem tornat més egoistes, més pragmàtiques i volem viure amb intensitat les nostres vides sense pensar gaire o poc en la procreació de la família i menys encara de l’espècie. Seria que ens preocupa més el sopar i la festa de dissabte que la preocupació i esforç que segur que suposa tenir fills. Som una societat abocada al lleure, a fer de les nostres vides un episodi de gaudi personal. S’han acabat, no del tot, les famílies de quatre, cinc o més fills. Ara apostem pel nen o la nena i com a molt per la parelleta, tres ja ens sembla una multitud. També és veritat que la decadència de la feina, la poca estimulació dels sous i les condicions econòmiques per adquirir articles de primera necessitat com per exemple l’habitatge tampoc col·laboren gaire a engrescar la gent a ficar-se en aquest episodi de portar criatures al món però l’egocentrisme que tots hem estimulat per tal de tenir una bona vida també ens tira enrere en aquest objectiu vital. Tot plegat fa i farà que ens haguem que plantejar quin tipus de societat estem definint, el propi egoisme no ens deixa veure que, un cop nosaltres ja no hi siguem, si no hem apostat per l’opció de tenir fills, el que deixarem serà una població més vella, més dependent. A l’hora de fer aquest article no he pensat en cap moment en jubilacions i diners per mantenir el sistema de pensions, us ho ben asseguro, la meva reflexió va en la línia d’afavorir una societat a on els anhels de crear xarxa, compartir i oferir futur a l’espècie siguin quelcom necessari i pretès i que ens allunyem una mica d’aquesta visió de vida personal, fàcil i extremadament individual. Tenir fills és una experiència única, emocionant i molt plena, no gaire confortable perquè significa donar sense esperar-ne res a canvi, però els que ens hem acostat a la situació de ser i fer de pares hi estem eternament agraïts i feliços.
Animeu-vos-hi.
