S’ha produït en els darrers dies un interessant debat sobre el canvi, especialment d’Esquerra Republicana, amb relació al seu posicionament entorn del model de gestió del servei de transport col·lectiu de Terrassa. Esquerra Republicana va defensar el model de gestió pública de manera vehement: “L’únic model viable, ni s’estudia ni es planteja”. Tot per Terrassa, soci majoritari d’ERC al poder municipal, va defensar des d’un primer moment l’estudi per decidir la millor opció, per això ara s’ha mantingut discretament al marge del debat.
Diguem que l’essència de la controvèrsia es pot resumir en una frase del regidor d’Esquerra Carles Caballero a un exregidor de Terrassa en Comú, Xavier Martínez, ara fora del ple després de la desfeta de les passades eleccions: “Et desitjo, en sentit positiu, que algun dia governis i que no ho facis amb la limitació antidemocràtica que suposa la regla de la despesa per a la sobirania dels ajuntaments de Catalunya i Espanya. L’existència d’aquesta regla depèn d’un govern concret, per cert”.
La resposta de Martínez era òbvia: “Però el gener de 2019 ja existia, no? I la vostra aposta per la gestió directa era clara (…)”. Tant Caballero com el líder republicà, Isaac Albert, han donat explicacions al respecte. Hi ha qui les entén i qui les hi retreu, per descomptat.
No entrarem a debatre ara sobre el fons de la qüestió. Aquest diari ja va dir la setmana passada que s’entén que aquesta decisió és l’adequada des del moment en què qui la pren ho fa des de la plena consciència. En aquesta ocasió, l’incòmode canvi de posició d’Esquerra revesteix de credibilitat la decisió. La qüestió està a discernir com ens hem de prendre els posicionaments dels partits de l’oposició, fins i tot els més vehements i fonamentats si no estan condicionats per l’acció de govern. La frase de Carles Caballero és extremadament il·lustrativa sobre el que parlem, perquè quan Esquerra deia que la municipalització del transport col·lectiu era “l’únic model viable, ni s’estudia ni es planteja”, efectivament, com diu Xavier Martínez, existia la regla de la despesa, per la qual cosa la contradicció és evident.
En qualsevol cas, tranquil·litza i molt el fet que es canviï de parer, que s’assumeixi la contradicció i, a més a més, s’expliqui. És un símptoma de salut democràtica i, sobretot, de responsabilitat. Ara, nosaltres haurem d’aprendre a saber quan els partits de l’oposició tenen raó o no en els seus posicionaments. El criteri només s’adquireix amb informació.
