És una evidència que, en els temes complexos, l’actual i els passats equips de govern municipal han demostrat una capacitat de gestió ben justeta, per dir-ho suaument. El cas de la municipalització de l’aigua n’és un exemple: va durar anys i anys de titubejos, es van haver de fer diverses pròrrogues a Mina i ja veurem com acaben els recursos judicials. L’altre cas sagnant és el de l’explotació de la xarxa d’autobusos. Després de set anys d’intentar, primer, fer un concurs per adjudicar el servei que va ser fallit a causa dels errors dels serveis tècnics a l’hora de convocar-lo i adjudicar-lo i, després, d’haver de tornar a aturar-lo per una oposició enderiada amb la municipalització dels autobusos, ara, finalment, el govern ha baixat del ruc i reconeix que el millor és mantenir la gestió externa i, per tant, que s’han de tornar a començar els tràmits del concurs que, òbviament, no es resoldrà pas demà passat.
De tot aquest llarg episodi convé assenyalar, com a mínim, dues qüestions gravíssimes. La primera, sobre els costos i les responsabilitats. En un article que vaig escriure aquí mateix del 2 de maig de 2015, quan el llavors tinent d’alcalde de Planificació Urbanística, Alfredo Vega, va desistir en l’adjudicació a Moventis davant els recursos que s’hi havien presentat, amb dades que llavors donava el mateix Diari de Terrassa, ja assenyalava que la broma costaria a la ciutat més d’un milió d’euros anuals en no poder aprofitar les noves condicions del contracte. I, això, sense comptar els costos jurídics i administratius, a part d’un informe que s’havia encarregat sobre la qüestió a la Universitat de Saragossa. Seria interessant, doncs, saber què haurà costat en total aquest retard de set anys -de moment- i que encara s’allargarà més enllà del termini prorrogable de la concessió actual. I, a part del cost econòmic, en aquell article ja sospitava que mai més no se’n sabria res, de l’expedient que es va dir que s’obriria "per si se’n derivaven responsabilitats". En saben res de l’expedient? Sabem si algú va haver d’assumir alguna responsabilitat per la seva incompetència? Jo tampoc.
La segona qüestió és la de la gravetat que representa voler governar a cop de consigna ideològica i al marge de l’interès objectiu del ciutadà. Ara ha estat l’Associació de Municipis per la Mobilitat i el Transport Urbà -no s’ha hagut d’anar a Saragossa- qui ha informat que el més assenyat és mantenir la gestió externa. Els seus arguments són d’un sentit comú que clama al Cel. El poder descarregar els comptes municipals de les inversions necessàries per renovar la flota, l’estabilitat de les aportacions municipals, els menors costos d’explotació i comptar amb l’expertesa de l’empresa concessionària, i sempre havent establert les condicions de qualitat del servei, són arguments que deixen sense marge la defensa la hipòtesi d’una incerta municipalització. Tot aquest serial ja va començar amb Ballart a l’alcaldia i, en el mandat anterior, amb una ERC entossudida en la gestió directa per raons ideològiques al marge de la racionalitat econòmica. Que en seria, d’interessant, escoltar les diatribes argumentals d’aquella obsessió, ara que se les han hagut d’empassar davant de l’evidència dels fets!
La concessió de 20 anys a l’actual empresa privada acabava el 2009. Deu anys després, el més calent és a l’aigüera. Vist que no es pot tornar enrere, però, n’aprendran alguna lliçó?
