Tots els càrrecs institucionals dels governs autonòmics, i del govern central, haurien d’haver passat pel govern d’algun ajuntament (com més petit, millor) per aprendre a quadrar números i a gestionar amb austeritat.
De fet, a França, Alemanya i alguns altres països, és molt habitual iniciar la carrera política a nivell municipal per després anar pujant cap a altres administracions, mantenint, en molts casos, el càrrec de l’Ajuntament. No em sembla gens malament. Al contrari, és un bon camí per governar millor.
Per què ho dic? Doncs, per l’enorme quantitat de despeses "prescindibles" que figuren en els pressupostos de la Generalitat, i del govern central. Durant molts anys, m’ha tocat estudiar i valorar els pressupostos de la Generalitat, partida per partida, departament per departament, i la seva distribució territorial. Hi ha nombroses despeses que un ajuntament no se les permetria. I, si en un ajuntament no es farien, per què s’han de fer en una administració superior?
Fa la sensació que retallar despeses no té especial importància. Greu error. Precisament la feina d’un bon gestor, d’un bon administrador, és saber augmentar els ingressos, alhora que redueix les despeses. Aquest doble efecte té un resultat multiplicador que permet alliberar diner de llocs "inútils" per desplaçar-lo cap a llocs "útils i necessaris".
Ara mateix, tenim en dansa els pressupostos de la Generalitat, per un import total proper als 27.000 milions d’euros. És una xifra enorme que pot fer la sensació que té poques possibilitats de ser modificada, perquè moltes de les despeses són "fixes" o inevitables. Sou dels funcionaris, despeses de sanitat, educació, serveis socials, etc. Efectivament, el conjunt suma un grapat de milers de milions, però, si mirem amb detall cada partida, veurem despeses que ningú s’ha atrevit a tocar, i que es repeteixen any rere any.
Moltes partides semblen intocables perquè ningú les ha estudiat de massa a prop i amb prou valentia i coneixement com per posar-les en qüestió. És així com queden "per sempre", facilitant l’increment constant dels pressupostos en una roda que mai para. I aquesta manera de funcionar és impròpia d’un bon administrador.
Totes les administracions han de ser austeres. Totes. I per aconseguir-ho s’han de qüestionar totes les partides, deixant les que siguin indispensables, i anul·lant les que no ho siguin. Si voleu fer aquesta prova, la podeu fer fàcilment, en un moment en què els pressupostos estan a la vista de tothom, entrant en els webs dels governs municipals, autonòmics i de l’estatal.
Allà veureu destins de diner cap a accions que no tenen cap altre propòsit que mantenir estructures antiquades, inútils o molt poc eficients. Hi ha munts de diner cap a protocol, publicitat, promoció, cursos i cursets, entitats de difícil justificació, organismes molt poc operatius o gens eficients, patronats de tota mena, càrrecs territorials que no tenen feines concretes, delegacions internes o externes que ningú sap ben bé què fan ni per a què serveixen…
I com més gran és la institució més despeses ineficients hi trobem. Alguns poden considerar que treure-les són "la xocolata del lloro" (despeses sense importància), però per als qui hem estat molts anys retallant tonteries sabem que deu tonteries sumen poca cosa, però que mil tonteries representen una fortuna. I el diner públic ha de ser especialment ben gestionat, per poder fer front a les prioritats i deixar de banda els capricis.
A la vista de com van les coses, estem lluny d’una gestió austera i eficient dels recursos públics. Aquesta ha de ser una exigència immediata per a tots els nivells de les administracions.
